Jordi Pujol Caramull 3 (i sobre significats lingüístics)

1- Tinc clar per què li vaig posar Jordi Pujol però Caramull pensava que el vaig agafar per que era sinònim de xafarot , però al refer aquesta història ho he buscat i no ho he trobat caramull vol dir en abundància, continuaré buscant, no pot ser que la meva memòria sigui tan poqueta cosa, o si?.
2- La revista Tzara tenia una persona que s'ocupava de l'ortografia i de la correcció d'estil dels textos, cosa necessària i sobre tot per a mi que el meu aprenentatge escolar va ser només en castellà, però sempre em va quedar un dubte que us explico tot seguit a l'expressió "a la meva petita ciutat" (que jo he recuperat a la segona tira) em va esborrar amb tipex la paraula "petita", dient-me que "ciutat" no podia tenir l'adjectiu de petita, una ciutat és una ciutat, ni gran ni petita.
Sempre se'm va quedar el dubte ja que mai vaig parlar directament amb ell.

Quadre quadrone de terror

Estava assegut a la trona, era el meu lloc a les menjades, no tenia alçada suficient per menjar a la taula dels grans, tot era fosc i l'única llum era la de la cuina on estava la meva mare, una llum groguenca de bombeta de 40 W.
La rajola es movia, i poc a poc sortint de dintre apareixia, ominós, terrible, per endur-se'm amb ell, no m'havia acabat el sopar, aniria a l'infern per no haver-me acabat la truita a la francesa del meu plat exactament com la meva mare m'havia dit: "Si no t'ho menges tot picaré a terra amb el peu i sortirà el dimoni i se t'endurà, jo no et vull". I així tornava el somni recurrent durant moltes nits de la meva infantesa, i jo m'ho menjava tot i més encara que em trobés malament, encara que el menjar fos excessiu.
Tenia tres anys però ja viatjava amb mi la primera de les meves pors.

Jordi Pujol Caramull 2

El temps em va fe veure que la dècada dels 80 no va ser tan dolenta com em semblava, musicalment vaig recuperar grups i autors que havia ficat al sac "això és perdre el temps", en cinema igual, i en còmic...un grapat de grans autors amb Yves Chaland al capdavant.
Per sort ja s'acabat la tonteria de la línia clara, línia...el que fos i línia chunga (divertida definició dels dibuixants underground ironitzant sobre l'artificial disputa), ara ens hem quedat amb bons còmics tinguin l'estil que tinguin.

Zarpa de Acero

El quiosc estava molt aprop de casa meva, creuar dos carrers i ja hi era. Pujava tres graons envoltats de revistes i diaris, feia olor a paper, a tinta. Per dintre el local no era molt més gran que la pròpia entrada, un quadrat esquifit amb un petit taulell al mig, i assegut a l'altre costat un senyor de caràcter aspre, poc parlador, no el vaig veure riure mai ni fer un discret somriure.
I aquell lloc era la meva tenda preferida, sempre se m'accelerava el cor quan hi era, allí canviaven còmics, utilitzats per moltes mans, amb fulls grisos i una mica gastats.Per una peseta podia seguir les aventures de "los cuatro Fantásticos", "los Vengadores", "Dan Defensor" i el meu preferit "Estela Plateada", en impressions molt dolentes, vinyetes remuntades, sempre em sorprenia veure un bon dibuix amb línies afegides per a poder completar un quadre de dimensions diferents a l'original, no ho entenia però podia llegir "tebeos" a molt bon preu i tant de pressa com els meus estalvis em permetien, i un gran avantatge: no acumulava paper, en canviava un per un altre, això si que és respecte al medi ambient.Quasi tots eren títols de la Marvel excepte dos que a mi m'agradaven molt, "Spider" i "Zarpa de acero". Totes dos sèries amb un dibuix extraordinari, diferent a les series de Marvel, i els guions molt entretinguts. Spider era un dolent, però que molt dolent, que volia conquerir el món amb sofisticades màquines i idees malvades que sempre feien pífia, Zarpa de Acero era un pupes que atrau sempre les desgràcies.Ara s'han recuperat les històries de Zarpa de Acero en una molt bona edició on podem gaudir de l'espectacular dibuix d'un dels grans de la història del còmic Jesús Blasco i amb un potent guió amb regust dels clàssics de la premsa nord americana de Tom Tully i Ken Bulmer.I us puc assegurar que llegir-lo no és (només) un acte de nostàlgia.

Jordi Pujol Caramull

Durant els 80 vaig tenir l'oportunitat de col·laborar en la revista Tzara, molt llunyana del que jo pensava o era, però que em va permetre desenvolupar idees, històries i recursos estètics en els meus còmics.
Jo era com un foraster en el moment, no entenia res d'aquells anys, la movida madrileña, la arruga es bella, pentinats extrems, pantalons de pinces, muscleres, escultors de cabells, música new wave, tecno-pop, música pop per a discoteques que sorprenentment encara té vida a l'actualitat. Uns anys estranys per a mi. Tot el meu aprenentatge per a formar part del món adult es va realitzar als anys 70, això no és millor ni pitjor, però els 80 em desconcertaven.
Em semblava excessiu aquell culte a la pròpia imatge.
En còmic hi havia una situació que sempre vaig trobar idiota, un enfrontament entre la línia clara, símbol de modernitat, i les demés considerades obsoletes, aquest enfrontament només existia en articles i estudis d'alguns autors i teòrics del còmic però que van calar.
El meu primer personatge per a la revista TZARA va ser Jordi Pujol Caramull, amb estètica de línia clara, però amb intencions crítiques, per un costat a la banalitat del moment, i per un altra a la hipocresia dels valors de la dècada anterior, fortament polititzada.
Per a l'ocasió he refet els textos i he posat color a aquesta història, en realitat dos històries curtes, que aniré presentant en tires

Serà la crisi dels 50?

S'han tornat bojos els meus personatges?. Què fa l'Angie agafada de la meva mà?.
L'Angie Noäh ha estat durant molt de temps, i encara hi és, una forta presència dins del meu cervell. Va néixer durant la guerra del desmembrament de Iugoslàvia, de veure com els veïns es transformen en cruels enemics, quan tot horror és possible, quan les ideologies justifiquen aquest horror. Va continuar vivint a Kuwait, a Palestina, a Somàlia...juntament amb molts innocents.Però l'Angie no representa només a les víctimes, amb els seus ulls buits i la seva actitud absent també representa a tots aquells que no actuem com cal davant d'una guerra, que mirem cap un altre costat, potser amb tristesa, potser amb impotència, però en realitat no plantem cara als governs que ho permeten, els industrials que des de la legalitat venen armes a països que l'únic que necessiten és poder viure en pau, ja prou complicada és la vida i delicada l'existència.
Què fan el Conill i en Maig barallant-se? Càgun l'olla!

Són els meus humils homenatges als clàssics de la premsa americana. Sempre m'han fascinat aquestes històries i personatges que van donar totes les bases per a que es desenvolupés el còmic. Grans obres de grans mestres!La meva intenció era que fossin un divertiment, una cosa fàcil. però les pàgines de TudeSiti i de Maig són les que més feina em donen, també satisfaccions. Això si cada vegada que retorno als clàssics sempre me'n adono lo lluny que estic d'ells i el llarg Camí que em queda. Esquerre: fa 25 anys. Dreta: ara mateix

Però que fan aquests personatges de fa 25 anys apareixent a l'Episcòpatha?
Alguns han envellit, d'altres no han canviat gens, un s'ha desempallegat de les drogues per enganxar-se al licor Aromes de Montarat. Es que veureu res no ha canviat a Catalunya...perdó a Barçalunya.
I las respostes a les preguntes?...estaran a Delirópolis...suposo.