Francesc Piñol

Quants anys fa que el conec? Trenta anys o més?
Va ser un dels membres fundadors del Col·lectiu Vuitanta i, n'estic segur, el seu motor més important. El seu cervell bull de projectes, té capacitat per a transmetre il·lusió i, a més, és un excel·lent escriptor.
Encara que s'ha convertit en una mena de gat vell, sempre ho ha sigut una mica, continua transmetent amb els seus escrits i amb els seus poemes aquesta sensualitat humana que  sempre he sentit propera, no utilitza idees falsament refinades ni juga amb les paraules per que només el puguin entendre els escollits, i això és molt.
Quan vaig llegir les seves narracions curtes vaig pensar com portar-les al meu terreny, però no volia fer una adaptació i convertir-les en guió, m'agraden massa en la seva forma original, i jo no sóc tan bon escriptor, i fer una il·lustració per cadascuna no em convencia, per tant vaig pensar en que mitja pàgina seria el còmic que afegiria informació però que no descobriria res dels secrets de la narració que ocuparia la resta de pàgina.
Mitat i mitat.
I si voleu veure el resultat ja ho sabeu: esperar a que surti publicat a la revista Deliròpolis, de totes maneres aquí us ofereixo l'esborrany de la primera.

Ramonet i els deliròpates

Estic passant un virus.
No tinc febre, ni dolor muscular, ni tampoc tinc èczemes a la pell.
És un virus més simpàtic, estimulant, el pitjor efecte que té és que provoca nostàlgia.
Em vaig contagiar llegint un gros llibre que parla de l'editorial Bruguera, i només puc dir que: Quins grans dibuixants! i quina llàstima que visquessin en aquest país. Sempre he tingut el convenciment que dins d'un altre concepte industrial (i lliures del franquisme) haguéssim vist autèntiques obres mestres de la història del còmic. Però de totes formes aquelles revistes tenien el seu encant i van marcar un estil i una època.
Per tant he volgut fer el meu petit homenatge que veureu en la seva totalitat en un futur Delirópolis.
Una història de Maig-Ramonet i les seves emocions davant d'un TBO, i una història on els deliròpates són els protagonistes i em perdonareu per que no sóc bon caricaturista.

En Ramonet buscant el Pulgarcito.

En el sentit de les agulles del rellotge, començant per les sis: Hugo, Walto, Zar, Ramon i Elchicotriste

Magnètics: K.O. COMICS

A començaments dels 80 un grup d'autors col·laboradors de la revista CIMOC van iniciar l'aventura de l'auto edició amb la revista Metropol, i posteriorment, al 1983, la revista K.O. on van aprofitar l'èxit dels seus personatges a Cimoc per publicar-los a la nova revista, una revista de format petit i de vida molt curta.
El guionista Segura i els dibuixants Manfred Sommer, Ortiz i Leopoldo Sánchez van publicar noves històries de Frank Cappa (Sommer), Hombre (Segura, Ortiz) i Bogey (Segura, Sanchez). Però també van publicar Jesse Bravo (Alex Toth), Gómez (Saccomano, Trigo) Afán de vida (Will Eisner) i històries curtes d'Alexis.
Tots són grans autors amb grans obres però em quedo amb Bogey sobre tot per que el dibuix de Leopoldo Sánchez, des de que vaig llegir la seva versió del Quixot a Trinca, sempre m'ha semblat magnífic. Alex Toth és un dels grandíssims autors i possiblement un dels darrers clàssics i Jesse Bravo està a l'altura. I per acabar l'autor del que s'hauria de recuperar tota la seva obra: ALEXIS i el seu món surrealista, esperpèntic i quotidià, un autobús que navega sobre onades de llambordes, o músics buscant la seva oportunitat de tocar els seus instruments que són piconadores i martells pneumàtics.

FRANK CAPPA

BOGEY:

 

 ALEXIS:

 

 HOMBRE:

 GÓMEZ:

JESSE BRAVO: Podeu veure l'absoluta maestria d'Alex Toth.

3ª setmana del Còmic a Tarragona

1811, el setge de Tarragona.

Si alguna cosa té Tarragona és molta història, i no parlo de reis, prínceps o barons, si no d'un ciutadans que, en molts casos la pateixen amb autèntica cruesa.
Des dels antics pobladors dels turons de costa de Kesse, o la Tarraco romana, o les plagues medievals que quasi bé fan desaparèixer la ciutat, el ressorgiment, la pirateria a les nostres costes, el destructor pas de les tropes napoleòniques, la Guerra Civil... Un munt de petites i grans històries en les que la ficció, sembla, si hi fixa poc.
Tenim les restes històriques a l'abast, hi ha molta informació sobre l'estructura de la ciutat, s'han fet estudis importants sobre cada època i continuen fent-se. Només cal ficar-nos a treballar.
I ha passat! Per fi un còmic  sobre un moment terrible i a la vegada important de la història de Tarragona, el setge de la ciutat portat a terme per l'exèrcit francès. I a més els autors són d'aquí, i la ciutat els importa i això és nota(rà) en el resultat final.
El guió és d'Àngel Octavi Brunet, escriptor, guionista, guanyador de diversos guardons, i que té el saludable hàbit de parlar de Tarragona, la seva història i també el seu futur a la seva obra narrativa.
De la part gràfica s'han ocupat els "deliròpates" Hugo Prades i Josep Lluïs Zaragoza (ZAR). Encara que s'han repartit funcions no es pot negar que ha estat un treball d'equip.
La història narrada ens parla d'una família que arriba a Tarragona i que viu i pateix el cruel setge, no us diré més. El guió no cau a la trampa didàctica d'explicar història, si no que és una història de gent senzilla atrapats en un moment molt dur.
El dibuix és tot un espectacle, recordeu que Hugo és un gran especialista en il·lustració de reconstrucció històrica i els detalls estan molt cuidats, a més d'haver un equip d'especialistes en història corregint tot allò que no fos correcte.

Espero que no quedi com un cas aïllat, i que es facin més còmics sobre Tarragona i la seva llarga, molt llarga història.

Càrmina i Wolfarina

3 decepcions en una setmana

No m'agrada fer entrades negatives al bloc, val més la pena comentar tot allò que m'ha agradat, però és que dóna la casualitat que han passat totes en poc temps, quasi bé juntes.
No sóc home de paladar refinat, i procuro no tenir una actitud falsament intel·lectual. No demano massa a les meves aficions, que no em prenguin per massa idiota sobre tot, que em distreguin com a mínim. Però anem al gra.

Primera decepció. NANG! Una pel·lícula. Iron Man. No sóc seguidor dels còmics Marvel, però en tinc, i alguns estan en línia preferent. I tampoc sóc seguidor de les seves adaptacions cinematogràfiques, encara que X-men, la primera, no em va desagradar, a l'igual que la primera de Spiderman. Aquesta d'Ironman no em vaig atrevir d'anar-la a veure al cinema, i quan la van fer a TV1 doncs la vaig gravar, sobre tot pels dos actors masculins protagonistes, el Robert i el Jeff. Quina patata!!! Absolutament previsible, avorrida fins el vòmit, plena de tòpics de barres i estrelles, i han tingut els trons de fer-ne una altra! No vaig poder-la acabar de veure. Clic! Per sort tenia en la recàmara videogràfica la meravella de Zhang Yimou "Camino a Casa" i la trilogia anglesa de "Red Riding" i les coses van tornar al seu lloc.

Els zombis no formen part dels meus gustos, però el còmic "Walking Dead"m'està convencent, planteja una moralitat malaltissa, fruit de la necessitat de supervivència i la manca d'esperances. El fill de 10 anys matant al company del pare, o l'assassinat a la presó comés pel principal protagonista són bons exemples, però l'adaptació a la televisió... Segona decepció NANG! NANG!. Comença com el còmic, cap virgueria però està bé, els problemes comencen en el cinquè capítol, la moralina americana comença a rajar, l'acció s'atura i comença el "culebrón", no són supervivents desconcertats si no víctimes heroiques buscant respostes, i en el sisè capítol més del mateix, sort que el comandament permet prémer el botó de marxa ràpida. Pim, pam, fora!.
Per sort estic veient "Misfits", genial malgrat el doblatge de TV3 que fa que quan tanco els ulls sembli que estic escoltant un capítol de Ranma 1/2 amb els diàlegs passats de rosca, i també agraïments a la 3ª temporada de "True Blood". El cervell em torna a fer un brunzit de satisfacció. bbbzzzzzz...

Si en els casos anteriors ho hagués pogut preveure la tercera decepció NANG! NANG! NANG! em va agafar amb el cul a l'aire i em va costar calés. La cosa va anar així, hi ha valoracions de certs blocs especialitzats en còmic que em mereixen tota la meva confiança, i la majoria de vegades estic molt d'acord amb ells, doncs quan vaig llegir el comentari tan favorable del llibre "Operación Muerte" de Shigeru Mizuki i el vaig veure uns dies després a la prestatgeria de la llibreria vaig fer Pam! i a la bossa. Quan vaig arribar al meu lloc preferit de lectura (que no és la comuna si no el llit) vaig començar la lectura, esperava una cosa del nivell de "Cartas de Iwo Jima" o "La tumba de las luciérnagas", però passava les pàgines i notava com se m'inflava el sota ventre, al dia següent vaig continuar-la i se'm van inflar més ràpid  i a la pàgina 243 vaig pensar que ja en tenia prou de rucades i tinc masses llibres interessants esperant el seu torn a la tauleta de nit. Aquesta opinió és subjectiva (com totes les opinions, vaja), el dibuix el trobo desequilibrat, els fons, els animals , vaixells de guerra o canons estan tramats fins la obsessió, en canvi els personatges japonesos (els americans estan també tramats) estan tractats amb línia molt feble, sense caràcter, això per algú pot ser l'hòstia d'estil personal, però per a mi... I el guió, ai! el guió, un seguit d'anécdotes tontes que em cap instant em van provocar el sentiment d'angoixa, ràbia o tristor que em provoquen les guerres. I potser el pitjor són els diàlegs, absolutament puerils.
Però per sort (no, amb la loteria no em passa) tenia el número 7 de "Scalped" i el forro, màgicament, se'm va desinflar.

Càrmina digital

Per a molt dibuixants i il·lustradors no serà cap novetat, ja en tenen d'experiència, però per mi és nou, és el meu primer (petit) dibuix fet digitalment en totalitat. No ho havia fet abans en part per por o inseguretat, en part per l'estima que tinc a les coses fetes sobre paper.