La primera història que vaig llegir de Frederik Peeters, que va ser "Píldoras Azules", ja em va fidelitzar a aquest autor, i "Lupus"em va confirmar que no anava errat. Una història de ciència ficció plena d'humanitat i no em refereixo només en el sentit moral si no en tots els aspectes. Lupus està farcida d'escenes en les que tots ens reconeixem, tot allò que ens fa ser el que som. Mirades, silencis, angoixes, petits diàlegs que volen dir més del que diuen, i Peeters domina a la perfecció la representació dibuixada de tots aquests codis de comunicació gestual. A més té la qualitat de fer els personatges reconeixedors, encara que es canviïn de pentinat o siguin joves, o es facin vells.
Us puc assegurar que m'agrada tot d'aquesta aventura, no hi sobra res, fins i tot les vinyetes en blanc i les pàgines que no contenen res tenen un total valor. És un compendi de tot el que m'emociona i és capaç de provocar-me els petits sentiments que em fan ser humà.
I per sort cada nova obra seva, sigui amb guió propi o no, sempre em resulta molt satisfactòria.
