Quadre quadrone electoral

M'agradaria que durant la campanya electoral no hi hagués ni mítings, ni publicitat dels partits i no veure per en lloc el rostre dels candidats, potser així em reconciliaria una mica amb la nostra democràcia. No suporto les seves cares, ni les seves paraules, sempre menteixen, sempre. Mai parlen d'ells si no de lo dolents que són els altres partits. Als mítings només hi van els seus acòlits, ningú més, a qui més pot interessar.
Tots tenen pecats i pecadors, tots tenen brutícia però en temps de campanya tots són els millors, i quan un país està en mans de l'especulació financera només podrien dir que són marionetes, titelles d'una economia que no poden controlar.
La bonança econòmica mai no va existir, era una economia basada en el no res. Estat, autonomies, ajuntaments, bancs, tots van afavorir un sistema basat en el crèdit fàcil. Tothom tenia deutes. Per tot arreu es construïa edificis amb excés.
La bombolla va explotar, els governs es van mostrar com uns inútils, els economistes també, i els ciutadans són els que paguen els errors d'altres, i els especuladors són els que s'emporten els beneficis.
Cap polític ni cap partit pot parlar, tots en són culpables, i el que m'agradaria sentir ara és que es canviarà el sistema socioeconòmic per fer-lo més just, que no estarem mai més en mans d'usurers ni d'empreses d'anàlisi de mercats, que els negocis que no estiguin basats en sistemes productius ni de serveis seran tractats com possible estafa, que la justícia no serà igual per a tots ja que serà molt més dura per aquells que tinguin poder polític o econòmic, que la corrupció serà un delicte tan greu com l'assassinat i que els causants de l'actual crisi seran jutjats i condemnats i que tornaran tots els diners que han estafat, amb interessos.
Aquesta és l'única proposta a la que votaria però sé que és un impossible, continuarem escoltant paraules buides i que ens refreguin per la cara que votar és la solució, que si no votem som uns incívics, uns irresponsables. I mentre ells no fan cas ni de protestes al carrer, ni de vots en blanc, ni d'abstencions i que no tenen cap intenció de canviar res jo em sento més i més indefens a la vegada que rabiós.
El 20N feu el que volgueu, votar... no votar... per que als partits la veritable democràcia els importa una merda.
Tingueu una bona nit corderets.

Els tres primers, i en propietat, discs.

Des de que jo recordo la meva vida ha estat envoltada de música i també pel meu interès, quasi obsessiu, en tenir noves experiències musicals. Al tenir un germà cinc anys més gran em va permetre anar descobrint grups i autors musicals amb uns quants anys d'antelació a la que em pertocava per edat .Però hi ha 3 discs que van ser els primers en formar part de la meva col·lecció, que degut als anys que han passat i a l'eufòria inicial de joventut més vegades he escoltat.
El primer disc que em vaig comprar va ser  "To Whom It May Concern" dels Bee Gees. La raó per comprar-lo va ser que un dels seus temes era la música introductora d'una obra de teatre en la que vaig participar "Sweet Song of Summer" amb presència de ritmes exòtics i el so d'un sintetitzador. A mi aquell tema em deixava trastocat.
El títol del disc i els de les cançons estaven traduïdes a l'espanyol, per tant jo el coneixia per "A quien pueda interesar" i la cançó com "Dulce canción de verano". A més quan l'obries apareixien els germans Gibb en peus fets de retallables.

El disc ja no el tinc, i la tapa tampoc, però el tinc en CD, i és l'únic disc dels Bee Gees que m'agrada possiblement per efectes nostàlgics.
El segon que em vaig comprar va ser el "Live Rhimin'", un directe del Paul Simon després d'haver trencat peres amb l'Art Garfunkel. És un disc bastant acústic, amb versions de Simon & Garfunkel i del seu disc en solitari "Duncan". Algunes cançons les interpretava sol amb guitarra acústica i d'altres amb el grup Urubamba del Perú que posava el só folclòric a el "Condor Pasa" i  a "Duncan", i també ja a la segona cara col·laborava el grup de godspell Jessy Dixon Singers, estil de música que jo mai havia escoltat. I també em continua agradant actualment (en CD, el disc es va morir ple de ratllades)

El tercer va ser un regal d'un amic i molt possiblement ha estat el que més vegades he comprat, ja que dos vegades es va fer malbé el disc i una vegada el CD. És un disc molt important per a mi i pel desenvolupament posterior dels meus gustos musicals, es tracta del "Selling Engand By The Pound" de Genesis.