Miguel ens felicita (?) l'any nou

S'aproxima el 2012...només són números

Tothom augura un mal any... i si comencéssim a agafar les regnes del nostre futur i diguéssim "i una merda!" als polítics i al sistema financer?. 

Biogenètica del còmic 4

A l'actualitat les influències entre uns corrents i altres és absoluta, els editors, i sobre tot els nacionals, busquen les obres publicades arreu del món amb predomini de criteris comercials, que de vegades poden coincidir amb criteris de qualitat estètica, però malgrat això que deix a l'autor autòcton en desavantatge, permet conèixer altres maneres de fer i que el còmic sigui més plural, però ningú no pot discutir unes certes diferències formals i narratives, això ara dins d'uns anys ja ho veurem, qui sap si l'huracà manga arrambla amb tota la resta... però continuarà sent còmic, oi?  

Aquest projecte és per tu José Luís

José Luís Zaragoza

http://www.tottarragona.cat/ca/opinio/10444-jose-luis-zaragoza-la-poesia-grafica.html (Una gran persona parlant d'una altra gran persona)

Jiro Taniguchi

La primera obra de Taniguchi que vaig llegir, seguint els consells d'una ressenya, va ser "Hotel Harbour View", no em va satisfer, el vaig trobar lent, amb poc contingut, he de dir que va ser uns dels meus primers manga i no estava acostumat al seu ritme.
Anys després vaig llegir "El almanaque de mi padre" que crec que és un dels millors còmics que he llegit mai, tot està al seu lloc, una gran i senzilla història emotiva i evocadora. Després vaig llegir "Un barrio lejano" que em va semblar una repetició de l'esquema de la història anterior encara que el nivell era realment alt.
Aquesta sensació de repetició la he tingut en altres històries que he llegit d'aquest autor, aquesta recerca intimista del passat familiar, de vegades amb plantejaments màgics.
"Cielos radiantes" segueix aquest camí de recuperar vivències, en un accident de transit mor el conductor del cotxe i la seva ànima pren el cos de l'altre accidentat que esta en coma. Quan desperta vol recuperar el temps perdut amb la seva família, mentre que l'autèntic propietari del cos comença a prendre consciència. El plantejament em sembla bo, però és una història que no avança, que es torna ridícula i melodramàtica com si fos una pel·lícula de diumenge per la tarda d'Antena 3. A més el dibuix perfeccionista però absolutament insuls de Taniguchi no hi ajuda. Encara que sóc conscient de l'esforç de fer un còmic i el respecte que em mereixen els autors no puc més que dir de que "Cielos radiantes" és un mal còmic.
Tot el contrari de "Los años dulces" tota una magnètica història que és l'adaptació d'una novel·la de Kawakami, narrat a ritme lent, amb molts de silencis però en aquest cas útils, una narració subtil i plena de matisos, tot un plaer. Un consell acabeu el còmic a la pàgina 185 del segon llibre, el capítol "El desfile" que va després no lliga amb el que hem llegit abans, és una adaptació d'una altra història de Kawakami, molt diferent de contingut encara que és amb els mateixos personatges, no està malament però te la mala qualitat d'aixafar el bon gust del còmic. Podeu llegir-ho uns dies després i mentalment podeu interpretar-lo com un altre còmic.

Quadre quadrone espiritual

Avui, com quasi cada dia, he anat a passejar amb l'Estel i he viscut un d'aquells pocs moments d'absoluta pau, una mar tranquil·la però amb onades llargues, d'aquelles que produeixen  un soroll compassat que tant m'asserena, una brisa freda que competia amb la calidesa del Sol. No tinc cap novetat, res per celebrar, però em sentia molt bé, com si una dolça droga hagués esborrat tota crua realitat, estava vivint la total certesa de formar part, des de la solitud, d'aquest món en el que visc i que tant m'agrada.
No és la primera vegada que em passa, sobretot amb el mar i mai a l'estiu quan els crits de la gent mig nua prenen aquest tros del meu espai. També m'ha passat anant conduint tot sol, mirant les persones com caminen amb presses i jo sense formar part de la seva vida tenia la sensació de que són part de mi mateix.
El meu amic Hugo em va dir, ja fa temps, que era la meva part espiritual. Em va sorprendre aquesta afirmació. No crec en Déus, en ànimes ni en religions i els seus dogmes.
Segons sembla tenim uns gens que afavoreixen aquesta espiritualitat humana, uns ho identifiquen amb Déu, d'altres amb vivències místiques i uns altres, com jo, amb una identificació amb el món natural que ens envolta, ho van dir en un programa científic, i el cervell fa que el cos segregui un prozac natural que ens fa sentir bé, molt bé.
Possiblement aquesta resposta em convenç més que l'existència de Déu i els àngels o l'ànima. Sigui el que sigui, aquests instants en que em sento tant petit, tant poc important, mirant les estrelles i les galàxies, el  mar,
o una tempesta, o gent passejant són importants, ho sé i em fan sentir en pau amb tot.
Serà el prozac natural?

Una del Far-West

És una idea que em branda pel cap des de fa molt temps, em ve de gust fer un western, amb la seva pols, brutícia, cavalls, personatges desarrelats, supervivents.
I ara que la Càrmina Caputxa s'està acabant em permet desenvolupar la idea. L'argument i el guió ja està fet, la idea de com serà la seva estètica la tinc clara i ja té títol: "Mai no lluirà el Sol". Aquí teniu un estudi previ dels dos personatges principals (uns mal parits... millor dit un mal parit i una mal parida). També un estudi per una il·lustració amb tema desèrtic que espero que no ofengui a la comunitat mexicana o al col·lectiu de la dona explotada o al col·lectiu dels portadors de grans bigotis (encara que quest bloc només el veuen uns quants pringats mai se sap).

Prepareu el Bourbon, el necessitareu per treure-vos la pols del camí...

BIOGENÈTICA DEL CÒMIC 4

Des de que el còmic es desenvolupa amb plena consciència de la seva identitat ja no té límits, de vegades poc a poc, seguint als mestres per arribar fent una obra més personal, d'altres d'una manera trencadora, utilitzant recursos d'altres camps artístics o literaris, o radicalitzant el propi llenguatge del còmic.
D'aquesta manera l'art seqüencial guanya en diversitat i les seves propostes es tornen més estimulants, més actuals, encara que, com tots sabem, de tant en tant paga la pena tornar als clàssics i tornar-nos a sorprendre de les seves solucions, del seu gran nivell, de la importància que tenen aquests grans pioners i donar-nos compte de que aquell recurs que ens sembla tan modern ells ja ho havien fet 70, 80, 90 anys abans quan el còmic era un terreny creativament verge.

Un KESSE (45) molt especial

Aquest any, a la Setmana del Còmic a Tarragona, no hi hagut una publicació especial amb còmics, però si de còmics i concretament de còmic relacionat amb Tarragona, i això ha estat possible gràcies al monogràfic de la revista KESSE nº45. Rita Gual i Laura Gual ens parlen i argumenten una estranya relació entre TINTIN i una figura romana que està al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
Ramon Sarlé escriu una breu història del còmic a la ciutat, Miguel Villalba Sánchez dóna raons per la miraculosa existència de la revista Deliròpolis, Emili Samper Prunera resumeix aquests quatre anys de Setmana del Còmic i Marc Pastor i Sanz fa la ressenya del còmic "1811, el Setge de Tarragona". Us recomano la seva lectura i comentar que l'edició i maquetació és impecable.
I ara em toca afegir algunes coses sobre el meu article "Vinyetes de Tarragona". Sobre tot agrair la carta de Joan Cavallé que m'informa d'un il·lustrador nascut a Tarragona que es deia Joan Gols i que va publicar en diferents revistes catalanes als anys 20. I també em va informar d'una segona història de Tarragona en còmic amb guió de Mercè Costafreda i dibuix de Francesc Masip i Masip publicat per òptica la Creu Blanca / Nebot Òptics.
Gràcies Joan.
Hi ha dos coses de les que volia parlar a l'article i que vaig oblidar per confiar massa en la meva memòria. La primera era parlar sobre aquests fanzines de curta vida publicats a Tarragona per, sobre tot, joves autors, i la segona de les agrupacions d'aficionats al còmic. Sé que als 80 hi havia una agrupació que feia exposicions amb quaderns i revistes de còmic dels anys 40, 50 i 60 l'època daurada de grans tiratges amb gran quantitat de personatges d'autoria espanyola. I, també als 80, es va formar una agrupació anomenada "Amics de la Historieta Gràfica" que vaig conèixer una mica. L'origen de l'agrupació va ser el propietari de la primera tenda de còmics a Tarragona ("El Peix Malalt") i altres aficionats locals. Va tenir una curta i poc gloriosa vida.
I per últim parlar de la llibreria especialitzada "TarracoCómics" que ha passat per vàries mans però totes elles d'autèntics amants de l'art seqüencial.
Suposo que oblido alguna cosa però es que em costa apuntar-me les coses.

Biogenètica del Còmic 3

I per fi continuo amb els plafons que formaren part de l'exposició "Biogenètica del Còmic" a la Setmana del Còmic de Tarragona del any passat.
El còmic te unes arrels clavades molt profundament en la cultura popular, és la comunicació utilitzant l'idioma universal de la imatge. Tinc un llibre de psicologia infantil en el que es veuen dibuixos fets per nens en diferents cultures del món, des de les més evolucionades (per bé o per malament) fins a les primitives, i les imatges tenen elements comuns, no són diferents en essència, la llar, la família, els jocs, relacions socials...
El còmic té aquest component entenedor, i en els seus orígens va ser fonamental pel seu desenvolupament. Als Estats Units afavorir la venda de diaris  (molta població tenia idiomes, origens i cultura diferents). La sàtira a Europa (buscant el recolzament de la població amb totes les seves diferències socials). I també l'aprenentatge dels infants en general ja que suposadament tenen uns coneixements lingüístics més limitats.
El còmic ha anat evolucionant nodrint-se d'altres medis mentre les diferents corrents s'han anat barrejant donant la rica varietat que existeix a l'actualitat.

Díaz de Zine

Només he tingut dos experiències fent còmic amb guió d'una altra persona. Una va ser "Les Feinades de l'Amades" amb guió de Romà Solé, i tinc molt bon record, em va deixar satisfet i encara ara crec que està molt bé. La segona és "Díaz de Zine" amb guió de David Badia i també estic content amb la història.
No sé si David n'havia fet abans, el pròxim cop que el vegi li ho preguntaré, però els seus diàlegs tenen "xispa" i ens mostra des del punt de l'humor les seves dèries i obsessions. És un gran aficionat al cinema i al còmic, a la vegada que gran coneixedor dels dos medis (penseu en les seves xerrades a les Setmana del Còmic de Tarragona). Sempre està dominat per les seves emocions, no veu una pel·lícula ni llegeix un còmic freda i analíticament, és incapaç, sempre té un fort component personal. I si heu llegit el còmic Díaz de Zine a la revista Deliròpolis (molt malament si no ho heu fet!) us adonareu que el protagonista és ell mateix.
Per tant per fer el personatge he partit de la seva fisonomia.
Fer un còmic en el que no he de pensar el guió té l'avantatge de que només cal que pensi en el dibuix, i em permeto fer-lo exagerat, expressiu, escapolir-me de la contenció habitual dels meus dibuixos. I curiosament és la primera vegada en que la part en la que m'ho passo millor és en l'entintat.
Aquí teniu algunes imatges i les dos primeres pàgines, per la tercera haureu d'esperar al proper Delirópolis.

4ª Setman del Còmic a Tarragona (La resaca)

Ja està, ja s'ha fet, s'ha acabat per aquest any.
Començaré per les coses negatives. Primer la pràctica absència de pressupost (per què en diuen crisi quan haurien de dir mala gestió durant un munt d'anys?). Els diners amb els que s'ha fet aquesta edició fan riure... o plorar. La majoria dels participants ho han fet gratis, fins hi tot hi hagut rascada de butxaca.
Segona cosa: L'espai on es va muntar l'excel·lent exposició d'originals d'Enrique Alonso no era el més adequat.
La resta de coses són totes positives. Possiblement l'edició en la que he notat més que estava immers el el món del còmic.
Més assistents a les xerrades i a les projeccions.
Poder veure els originals d'autors magnífics, d'autèntics mestres, ha estat tot un plaer.
Les xerrades, com sempre, molt interessants i la revista KESSE dedicada al còmic a Tarragona un luxe.
I els sopars..., ai! amics meus els sopars... Si el còmic té un Paradís s'ha de semblar a aquests sopars, escoltant vivències (quasi bé trastades) i opinions de gent que ha conegut i coneix autors de primera fila, riure i també posar-se seriosos, menjar, veure... què més es pot demanar.
Kap, l'Avi, Ricard Soler, Horacio Altuna compartint-ho tot des de la senzillesa. I l'Enrique Alonso que em va deixar bocabadat amb els seus coneixements del medi.
L'Horacio Altuna ens va fer tocar de peus en terra mostrant-nos de primera mà el cabrò que és el món editorial de còmics amb els autors. Sabíeu que el preu de pàgina és el mateix des de fa 25 anys? i que un autor, per molt reconegut que sigui ho té actualment molt magre?
I ara algunes fotos i enllaços, el material gràfic és primordial.http://www.youtube.com/watch?v=6GXD_SJQnak
TAC12, TV3, Dibuixants Sense Fronteres. KESSE, TAC12(2)

KAP i el Miguel presentant D-SF

David Badia

Horacio Altuna

Jaume Llambrich, Faro, Ramon i KAP

David Badia i Emili Samper i un tros del Jaume

Ricard Soler i Hugo Prades

L'Avi i KAP

Horacio Altuna, la seva esposa i Jordi Gateu

Escoltant molt respectuosament l'Horacio

Miguel, Miriam, Xavi,  Ramon, David, Enrique, Horacio, Faro, l'esposa (sento no saber el seu nom) Jordi

Sant Miguel Elchicotriste autor d'aquest miracle i de molts d'altres