Premis Insomni

A tothom li ha passat, per la nit, al llit dormint i sense causa aparent ens despertem i entrem per temps indeterminat en un estat de vigília on una idea, quasi bé de forma obsessiva, ocupa tot la nostra atenció, hi ha literats, poetes, músics o artistes que diuen tenir les seves millors idees en aquests moments, fins i tot les anoten ja que de vegades, tot i sabent que eren idees genials no poden recuperar-les mai més i es queden al fons del bagul cerebral, només com "i que bona era aquella idea que vaig tenir a les tres de la matinada i que no puc recordar!" .
Doncs a mi em va passar, em vaig despertar i el meu cervell en lloc de generar la gran idea que em portaria directe als llibres d'història, va obsessionar-se en buscar els dibuixants que jo considerava els millors de la història del còmic, després els guionistes, els meus preferits...
I aquesta tria i selecció, totalment subjectiva, va ser molt ràpida i molt clara. Per que de tots els noms que conec i que m'agraden uns noms van destacar sense cap dubte.
Són aquests:
Millors dibuixants Alberto Breccia i Jean Giraud. Per què? Són autors amb molta obra, quasi bé tota de molta qualitat. Han estat capaços d'evolucionar, sense por i amb esforç. En principi són seguidors d'estils molt clàssics però troben un estil propi que marca les generacions d'autors posteriors.

Breccia va ser un autor que va formar part d'aquest gran moment creatiu dels 60, 70 i 80 del còmic argentí, encara que ell va néixer a Montevideo. Va dibuixar guions dels grans Oesterheld, Saccomano o Trillo. Mentre a Europa es mirava admirada el melic creient que era la creadora del còmic adult, el súmmum de la innovació estilística, Breccia ja feia anys que havia sobrepassat magistralment els límits del còmic d'arrels clàssiques amb obres com Mort Cinder, o la seva versió de l'Eternauta. Després continuaria experimentant amb les seves adaptacions de les narracions de Lovecraft, o en "El Buscavidas", "Un tal Danieri", i jugant amb el color amb la seva versió de Dràcula.

Giraud és el gran geni europeu, aprenent del gran mestre Jijé i autor fidel a l'estil franc-belga, va desenvolupar un estil propi i una personalitat paral·lela firmant com Moebius iniciant un model estètic i conceptual que va tenir i té molts seguidors, gran i refinat il·lustrador, té una obra immensa a part de ser el dibuixant i en part autor també del guió del millor western que s'ha dibuixat mai que és "Lieutenant Blueberry".
Crec que els millors guionistes han sigut Felipe Hernández Cava i Carlos Trillo (que també en siguin dos és una coincidéncia, no vaig posar cap límit numéric)

Felipe Hernández Cava ha estat sempre al costat del còmic, des de que compartia autoria amb Arjona i Alonso firmant com "El Cubri" o quan va dirigir la innovadora revista "Madriz". Els seus guions han sigut dibuixats per grans autors, sempre buscant la innovació i el risc. Generalment amb una sòlida base històrica i social les seves històries ratllen la perfecció.

Sempre ha semblat que Trillo Tingués una gran facilitat per crear guions atractius, originals, efectius, directes i amb humor dins de la seva cruesa. Altuna, Breccia, Mandrafina, Bernet, Meglia i molts més han dibuixat les seves històries.
I ara? Ara venen aquelles històries que considero les millors i encara que podrien ser moltes més aquestes estan en un nivell molt alt.

"Alack Sinner" és la que considero millor sèrie i millor personatge, Muñoz i Sampayo porten al protagonista, poc a poc, amb doloroses vivències i experiències cap l'infern d'una realitat cínica i sense il·lusió, amb una visió que fa por. Investigador privat, taxista... cada història ensorra més i més a Alack en el fang, i no se'n sortirà per que la vida envoltada de cabrons és així.

"La Ascensión del Gran Mal" de Dvid B. va crear un fort lligam amb mi degut a la meva experiència amb l'epilèpsia que en poc temps va colpejar per triplicat a persones molt properes a mi. De fet mentre la estava llegint vaig viure en directe la crisi d'un familiar molt estimat. Per sort quests casos s'han solucionat be cosa que no passa amb el germà de David B. És una història que mai està tractada des del drama si no des de la realitat quotidiana de l'autor que ens explica el seu creixement personal i com autor de còmics, amb les seves fantasies i il·lusions.

 Dels clàssics americans em quedo amb "Little Nemo in Slumberland", valenta, moderna, imaginativa.

De les tires americanes trio "Rip Kirby" tant l'època d'Alex Raymond com la de John Prentice, ambdues em semblen genials, i sempre he vist un clar precedent dels còmics europeus d'aventures policials o de política ficció (Bruno Brazil, XIII,...)

No sóc un gran coneixedor del món super heroic però hi ha una història que sempre he considerat gegant i és "Batman: Year One" de Miller i Mazzuchelli.

A l'hora de triar un manga  és on vaig dubtar, primer vaig pensar en "El Almanaque de Mi Padre" de Taniguchi, però després em vaig decantar cap a la malaltissa "Uzumaki" de Junji Ito, un relat de terror, tan diferent al que estem acostumats que em desconcerta i que també connecta amb la part més perversa de mi mateix.
I per acabar i poder continuar dormint us presento el còmic que salvaria de la destrucció total, que rescataria del foc per que continués amb mi, el que va compartir mili amb mi sota l'aparença d'un llibre de matemàtiques, per que els militars no el confisquessin, al que necessito tornar de tant en tant, barreja de plaer i vici, surrealisme i subversió barrejades amb imaginació i picaresca, burla de la correcció política 40 anys abans de que existís quest horrible concepte, resumint un tros de la meva vida. Estic segur que no és el millor còmic ni el millor dibuixat, ni un dels millor valorats pels estudiosos però és el que m'estimo més, és...

"HYPOCRITE"  de  JEAN CLAUDE FOREST

He tingut la sort de trobar una proba dibuixada per Buillon