Un fil de líquid negre

Premis Insomni

2012-02-11T19:57:00.000+01:00

A tothom li ha passat, per la nit, al llit dormint i sense causa aparent ens despertem i entrem per temps indeterminat en un estat de vigília on una idea, quasi bé de forma obsessiva, ocupa tot la nostra atenció, hi ha literats, poetes, músics o artistes que diuen tenir les seves millors idees en aquests moments, fins i tot les anoten ja que de vegades, tot i sabent que eren idees genials no poden recuperar-les mai més i es queden al fons del bagul cerebral, només com "i que bona era aquella idea que vaig tenir a les tres de la matinada i que no puc recordar!" .
Doncs a mi em va passar, em vaig despertar i el meu cervell en lloc de generar la gran idea que em portaria directe als llibres d'història, va obsessionar-se en buscar els dibuixants que jo considerava els millors de la història del còmic, després els guionistes, els meus preferits...
I aquesta tria i selecció, totalment subjectiva, va ser molt ràpida i molt clara. Per que de tots els noms que conec i que m'agraden uns noms van destacar sense cap dubte.
Són aquests:
Millors dibuixants Alberto Breccia i Jean Giraud. Per què? Són autors amb molta obra, quasi bé tota de molta qualitat. Han estat capaços d'evolucionar, sense por i amb esforç. En principi són seguidors d'estils molt clàssics però troben un estil propi que marca les generacions d'autors posteriors.

Breccia va ser un autor que va formar part d'aquest gran moment creatiu dels 60, 70 i 80 del còmic argentí, encara que ell va néixer a Montevideo. Va dibuixar guions dels grans Oesterheld, Saccomano o Trillo. Mentre a Europa es mirava admirada el melic creient que era la creadora del còmic adult, el súmmum de la innovació estilística, Breccia ja feia anys que havia sobrepassat magistralment els límits del còmic d'arrels clàssiques amb obres com Mort Cinder, o la seva versió de l'Eternauta. Després continuaria experimentant amb les seves adaptacions de les narracions de Lovecraft, o en "El Buscavidas", "Un tal Danieri", i jugant amb el color amb la seva versió de Dràcula.

Giraud és el gran geni europeu, aprenent del gran mestre Jijé i autor fidel a l'estil franc-belga, va desenvolupar un estil propi i una personalitat paral·lela firmant com Moebius iniciant un model estètic i conceptual que va tenir i té molts seguidors, gran i refinat il·lustrador, té una obra immensa a part de ser el dibuixant i en part autor també del guió del millor western que s'ha dibuixat mai que és "Lieutenant Blueberry".
Crec que els millors guionistes han sigut Felipe Hernández Cava i Carlos Trillo (que també en siguin dos és una coincidéncia, no vaig posar cap límit numéric)

Felipe Hernández Cava ha estat sempre al costat del còmic, des de que compartia autoria amb Arjona i Alonso firmant com "El Cubri" o quan va dirigir la innovadora revista "Madriz". Els seus guions han sigut dibuixats per grans autors, sempre buscant la innovació i el risc. Generalment amb una sòlida base històrica i social les seves històries ratllen la perfecció.

Sempre ha semblat que Trillo Tingués una gran facilitat per crear guions atractius, originals, efectius, directes i amb humor dins de la seva cruesa. Altuna, Breccia, Mandrafina, Bernet, Meglia i molts més han dibuixat les seves històries.
I ara? Ara venen aquelles històries que considero les millors i encara que podrien ser moltes més aquestes estan en un nivell molt alt.

"Alack Sinner" és la que considero millor sèrie i millor personatge, Muñoz i Sampayo porten al protagonista, poc a poc, amb doloroses vivències i experiències cap l'infern d'una realitat cínica i sense il·lusió, amb una visió que fa por. Investigador privat, taxista... cada història ensorra més i més a Alack en el fang, i no se'n sortirà per que la vida envoltada de cabrons és així.

"La Ascensión del Gran Mal" de Dvid B. va crear un fort lligam amb mi degut a la meva experiència amb l'epilèpsia que en poc temps va colpejar per triplicat a persones molt properes a mi. De fet mentre la estava llegint vaig viure en directe la crisi d'un familiar molt estimat. Per sort quests casos s'han solucionat be cosa que no passa amb el germà de David B. És una història que mai està tractada des del drama si no des de la realitat quotidiana de l'autor que ens explica el seu creixement personal i com autor de còmics, amb les seves fantasies i il·lusions.

Dels clàssics americans em quedo amb "Little Nemo in Slumberland", valenta, moderna, imaginativa.

De les tires americanes trio "Rip Kirby" tant l'època d'Alex Raymond com la de John Prentice, ambdues em semblen genials, i sempre he vist un clar precedent dels còmics europeus d'aventures policials o de política ficció (Bruno Brazil, XIII,...)

No sóc un gran coneixedor del món super heroic però hi ha una història que sempre he considerat gegant i és "Batman: Year One" de Miller i Mazzuchelli.

A l'hora de triar un manga és on vaig dubtar, primer vaig pensar en "El Almanaque de Mi Padre" de Taniguchi, però després em vaig decantar cap a la malaltissa "Uzumaki" de Junji Ito, un relat de terror, tan diferent al que estem acostumats que em desconcerta i que també connecta amb la part més perversa de mi mateix.
I per acabar i poder continuar dormint us presento el còmic que salvaria de la destrucció total, que rescataria del foc per que continués amb mi, el que va compartir mili amb mi sota l'aparença d'un llibre de matemàtiques, per que els militars no el confisquessin, al que necessito tornar de tant en tant, barreja de plaer i vici, surrealisme i subversió barrejades amb imaginació i picaresca, burla de la correcció política 40 anys abans de que existís quest horrible concepte, resumint un tros de la meva vida. Estic segur que no és el millor còmic ni el millor dibuixat, ni un dels millor valorats pels estudiosos però és el que m'estimo més, és...

"HYPOCRITE" de JEAN CLAUDE FOREST

He tingut la sort de trobar una proba dibuixada per Buillon

El poder de la ment

2012-02-01T10:14:00.003+01:00

Qui no s'ha imaginat mai tenir poders mentals tintats d'innocent picardia?

El Cor Hormonat

2012-01-15T20:48:00.002+01:00

En realitat fer aquest còmic ha sigut una mica com fer un puzle

Pròximament a l'especial de Deliróplis

Ja tinc el meu regal de reeeeeisss!!!!

2012-01-05T21:32:00.001+01:00

Audiovisual era la paraula de moda, i seguint aquest sistema va ser com vaig aprendre francès. La professora suïssa, una dinàmica dona que trencava amb la norma dels educadors als començaments dels 70, utilitzava un sistema de projecció d'imatges per aprendre l'ús de l'idioma a la vida normal, històries curtes properes a la BD.
El dia que ens va portar un número extraordinari de la revista Pilote va canviar la meva visió del món de la historieta, de cop el cervell se'n va obrir 360 graus i encara que des de molt petit havia llegit Tebeos, i tenia algun Astèrix i Tintín, va ser com entrar en una nova dimensió... tenia 12 anys.
De la revista recordo vivament unes pàgines de Fred amb Philémon i el seu jersei a ratlles i una història d'Alexis que, si no estic massa equivocat, el guió era de Fred. Tractava del viatge en un vell autobús urbà que s'enfrontava a carrers sinuosos ple d'onades de llambordes, i als atacs de plàcids ciutadans. Un món més que màgic, un món absolutament surreal.
Després vaig anar coneixent més obra de Fred, pràcticament tota mai no publicada aquí, excepte la publicació de "Philemon" al Cavall Fort i "Historia de un cuervo con Bambas" obra que va fer després d'estar una bona temporada a un psiquiàtric degut a una forta depressió.
Philemon és surrealisme en estat pur i té un tractament formal molt trencador que, encara avui, sorprèn.
Si, i per fi tinc aquest integral en una acurada edició que conté els 15 àlbums (trobo a faltar una mica d'informació, esborranys, tot allò que m'activa la salivació).
Tindré plaer per a molts dies i de pas refrescaré el meu francès.
Aquest any els (putos) reis s'han portat mooooolt béee!

Díaz de Zine es globalitza

2012-01-02T12:55:00.000+01:00

En un acord històric la CEOE, Sindicats, l'FMI, la CE, la Conferència Episcopal i el Principat d'Andorra es decideix que Díaz de Zine es publiqui a "Badias de Cine", a Delirópolis i a "Un Fil de Líquid Negre" on, per facilitar la seva agradable lectura, es publicarà en format de tira.
A continuació les tres primeres pàgines (12 tires!!!) de la neuròtiparanoica sèrie.

La 1

La 2

La 3

Miguel ens felicita (?) l'any nou

2011-12-31T19:50:00.001+01:00

S'aproxima el 2012...només són números

2011-12-31T17:39:00.001+01:00

Tothom augura un mal any... i si comencéssim a agafar les regnes del nostre futur i diguéssim "i una merda!" als polítics i al sistema financer?.

Biogenètica del còmic 4

2011-12-31T17:33:00.001+01:00

A l'actualitat les influències entre uns corrents i altres és absoluta, els editors, i sobre tot els nacionals, busquen les obres publicades arreu del món amb predomini de criteris comercials, que de vegades poden coincidir amb criteris de qualitat estètica, però malgrat això que deix a l'autor autòcton en desavantatge, permet conèixer altres maneres de fer i que el còmic sigui més plural, però ningú no pot discutir unes certes diferències formals i narratives, això ara dins d'uns anys ja ho veurem, qui sap si l'huracà manga arrambla amb tota la resta... però continuarà sent còmic, oi?

Aquest projecte és per tu José Luís

2011-12-27T19:12:00.000+01:00

José Luís Zaragoza

2011-12-26T13:06:00.002+01:00

http://www.tottarragona.cat/ca/opinio/10444-jose-luis-zaragoza-la-poesia-grafica.html (Una gran persona parlant d'una altra gran persona)

Jiro Taniguchi

2011-12-21T13:07:00.001+01:00

La primera obra de Taniguchi que vaig llegir, seguint els consells d'una ressenya, va ser "Hotel Harbour View", no em va satisfer, el vaig trobar lent, amb poc contingut, he de dir que va ser uns dels meus primers manga i no estava acostumat al seu ritme.
Anys després vaig llegir "El almanaque de mi padre" que crec que és un dels millors còmics que he llegit mai, tot està al seu lloc, una gran i senzilla història emotiva i evocadora. Després vaig llegir "Un barrio lejano" que em va semblar una repetició de l'esquema de la història anterior encara que el nivell era realment alt.
Aquesta sensació de repetició la he tingut en altres històries que he llegit d'aquest autor, aquesta recerca intimista del passat familiar, de vegades amb plantejaments màgics.
"Cielos radiantes" segueix aquest camí de recuperar vivències, en un accident de transit mor el conductor del cotxe i la seva ànima pren el cos de l'altre accidentat que esta en coma. Quan desperta vol recuperar el temps perdut amb la seva família, mentre que l'autèntic propietari del cos comença a prendre consciència. El plantejament em sembla bo, però és una història que no avança, que es torna ridícula i melodramàtica com si fos una pel·lícula de diumenge per la tarda d'Antena 3. A més el dibuix perfeccionista però absolutament insuls de Taniguchi no hi ajuda. Encara que sóc conscient de l'esforç de fer un còmic i el respecte que em mereixen els autors no puc més que dir de que "Cielos radiantes" és un mal còmic.
Tot el contrari de "Los años dulces" tota una magnètica història que és l'adaptació d'una novel·la de Kawakami, narrat a ritme lent, amb molts de silencis però en aquest cas útils, una narració subtil i plena de matisos, tot un plaer. Un consell acabeu el còmic a la pàgina 185 del segon llibre, el capítol "El desfile" que va després no lliga amb el que hem llegit abans, és una adaptació d'una altra història de Kawakami, molt diferent de contingut encara que és amb els mateixos personatges, no està malament però te la mala qualitat d'aixafar el bon gust del còmic. Podeu llegir-ho uns dies després i mentalment podeu interpretar-lo com un altre còmic.

Quadre quadrone espiritual

2011-12-19T17:22:00.001+01:00

Avui, com quasi cada dia, he anat a passejar amb l'Estel i he viscut un d'aquells pocs moments d'absoluta pau, una mar tranquil·la però amb onades llargues, d'aquelles que produeixen un soroll compassat que tant m'asserena, una brisa freda que competia amb la calidesa del Sol. No tinc cap novetat, res per celebrar, però em sentia molt bé, com si una dolça droga hagués esborrat tota crua realitat, estava vivint la total certesa de formar part, des de la solitud, d'aquest món en el que visc i que tant m'agrada.
No és la primera vegada que em passa, sobretot amb el mar i mai a l'estiu quan els crits de la gent mig nua prenen aquest tros del meu espai. També m'ha passat anant conduint tot sol, mirant les persones com caminen amb presses i jo sense formar part de la seva vida tenia la sensació de que són part de mi mateix.
El meu amic Hugo em va dir, ja fa temps, que era la meva part espiritual. Em va sorprendre aquesta afirmació. No crec en Déus, en ànimes ni en religions i els seus dogmes.
Segons sembla tenim uns gens que afavoreixen aquesta espiritualitat humana, uns ho identifiquen amb Déu, d'altres amb vivències místiques i uns altres, com jo, amb una identificació amb el món natural que ens envolta, ho van dir en un programa científic, i el cervell fa que el cos segregui un prozac natural que ens fa sentir bé, molt bé.
Possiblement aquesta resposta em convenç més que l'existència de Déu i els àngels o l'ànima. Sigui el que sigui, aquests instants en que em sento tant petit, tant poc important, mirant les estrelles i les galàxies, el mar,
o una tempesta, o gent passejant són importants, ho sé i em fan sentir en pau amb tot.
Serà el prozac natural?

Una del Far-West

2011-12-17T19:22:00.000+01:00

És una idea que em branda pel cap des de fa molt temps, em ve de gust fer un western, amb la seva pols, brutícia, cavalls, personatges desarrelats, supervivents.
I ara que la Càrmina Caputxa s'està acabant em permet desenvolupar la idea. L'argument i el guió ja està fet, la idea de com serà la seva estètica la tinc clara i ja té títol: "Mai no lluirà el Sol". Aquí teniu un estudi previ dels dos personatges principals (uns mal parits... millor dit un mal parit i una mal parida). També un estudi per una il·lustració amb tema desèrtic que espero que no ofengui a la comunitat mexicana o al col·lectiu de la dona explotada o al col·lectiu dels portadors de grans bigotis (encara que quest bloc només el veuen uns quants pringats mai se sap).

Prepareu el Bourbon, el necessitareu per treure-vos la pols del camí...

BIOGENÈTICA DEL CÒMIC 4

2011-12-17T19:04:00.000+01:00

Des de que el còmic es desenvolupa amb plena consciència de la seva identitat ja no té límits, de vegades poc a poc, seguint als mestres per arribar fent una obra més personal, d'altres d'una manera trencadora, utilitzant recursos d'altres camps artístics o literaris, o radicalitzant el propi llenguatge del còmic.
D'aquesta manera l'art seqüencial guanya en diversitat i les seves propostes es tornen més estimulants, més actuals, encara que, com tots sabem, de tant en tant paga la pena tornar als clàssics i tornar-nos a sorprendre de les seves solucions, del seu gran nivell, de la importància que tenen aquests grans pioners i donar-nos compte de que aquell recurs que ens sembla tan modern ells ja ho havien fet 70, 80, 90 anys abans quan el còmic era un terreny creativament verge.

Un KESSE (45) molt especial

2011-12-10T17:33:00.001+01:00

Aquest any, a la Setmana del Còmic a Tarragona, no hi hagut una publicació especial amb còmics, però si de còmics i concretament de còmic relacionat amb Tarragona, i això ha estat possible gràcies al monogràfic de la revista KESSE nº45. Rita Gual i Laura Gual ens parlen i argumenten una estranya relació entre TINTIN i una figura romana que està al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
Ramon Sarlé escriu una breu història del còmic a la ciutat, Miguel Villalba Sánchez dóna raons per la miraculosa existència de la revista Deliròpolis, Emili Samper Prunera resumeix aquests quatre anys de Setmana del Còmic i Marc Pastor i Sanz fa la ressenya del còmic "1811, el Setge de Tarragona". Us recomano la seva lectura i comentar que l'edició i maquetació és impecable.
I ara em toca afegir algunes coses sobre el meu article "Vinyetes de Tarragona". Sobre tot agrair la carta de Joan Cavallé que m'informa d'un il·lustrador nascut a Tarragona que es deia Joan Gols i que va publicar en diferents revistes catalanes als anys 20. I també em va informar d'una segona història de Tarragona en còmic amb guió de Mercè Costafreda i dibuix de Francesc Masip i Masip publicat per òptica la Creu Blanca / Nebot Òptics.
Gràcies Joan.
Hi ha dos coses de les que volia parlar a l'article i que vaig oblidar per confiar massa en la meva memòria. La primera era parlar sobre aquests fanzines de curta vida publicats a Tarragona per, sobre tot, joves autors, i la segona de les agrupacions d'aficionats al còmic. Sé que als 80 hi havia una agrupació que feia exposicions amb quaderns i revistes de còmic dels anys 40, 50 i 60 l'època daurada de grans tiratges amb gran quantitat de personatges d'autoria espanyola. I, també als 80, es va formar una agrupació anomenada "Amics de la Historieta Gràfica" que vaig conèixer una mica. L'origen de l'agrupació va ser el propietari de la primera tenda de còmics a Tarragona ("El Peix Malalt") i altres aficionats locals. Va tenir una curta i poc gloriosa vida.
I per últim parlar de la llibreria especialitzada "TarracoCómics" que ha passat per vàries mans però totes elles d'autèntics amants de l'art seqüencial.
Suposo que oblido alguna cosa però es que em costa apuntar-me les coses.

Biogenètica del Còmic 3

2011-12-08T11:48:00.001+01:00

I per fi continuo amb els plafons que formaren part de l'exposició "Biogenètica del Còmic" a la Setmana del Còmic de Tarragona del any passat.
El còmic te unes arrels clavades molt profundament en la cultura popular, és la comunicació utilitzant l'idioma universal de la imatge. Tinc un llibre de psicologia infantil en el que es veuen dibuixos fets per nens en diferents cultures del món, des de les més evolucionades (per bé o per malament) fins a les primitives, i les imatges tenen elements comuns, no són diferents en essència, la llar, la família, els jocs, relacions socials...
El còmic té aquest component entenedor, i en els seus orígens va ser fonamental pel seu desenvolupament. Als Estats Units afavorir la venda de diaris (molta població tenia idiomes, origens i cultura diferents). La sàtira a Europa (buscant el recolzament de la població amb totes les seves diferències socials). I també l'aprenentatge dels infants en general ja que suposadament tenen uns coneixements lingüístics més limitats.
El còmic ha anat evolucionant nodrint-se d'altres medis mentre les diferents corrents s'han anat barrejant donant la rica varietat que existeix a l'actualitat.

Díaz de Zine

2011-12-04T18:19:00.001+01:00

Només he tingut dos experiències fent còmic amb guió d'una altra persona. Una va ser "Les Feinades de l'Amades" amb guió de Romà Solé, i tinc molt bon record, em va deixar satisfet i encara ara crec que està molt bé. La segona és "Díaz de Zine" amb guió de David Badia i també estic content amb la història.
No sé si David n'havia fet abans, el pròxim cop que el vegi li ho preguntaré, però els seus diàlegs tenen "xispa" i ens mostra des del punt de l'humor les seves dèries i obsessions. És un gran aficionat al cinema i al còmic, a la vegada que gran coneixedor dels dos medis (penseu en les seves xerrades a les Setmana del Còmic de Tarragona). Sempre està dominat per les seves emocions, no veu una pel·lícula ni llegeix un còmic freda i analíticament, és incapaç, sempre té un fort component personal. I si heu llegit el còmic Díaz de Zine a la revista Deliròpolis (molt malament si no ho heu fet!) us adonareu que el protagonista és ell mateix.
Per tant per fer el personatge he partit de la seva fisonomia.
Fer un còmic en el que no he de pensar el guió té l'avantatge de que només cal que pensi en el dibuix, i em permeto fer-lo exagerat, expressiu, escapolir-me de la contenció habitual dels meus dibuixos. I curiosament és la primera vegada en que la part en la que m'ho passo millor és en l'entintat.
Aquí teniu algunes imatges i les dos primeres pàgines, per la tercera haureu d'esperar al proper Delirópolis.

4ª Setman del Còmic a Tarragona (La resaca)

2011-12-02T19:13:00.001+01:00

Ja està, ja s'ha fet, s'ha acabat per aquest any.
Començaré per les coses negatives. Primer la pràctica absència de pressupost (per què en diuen crisi quan haurien de dir mala gestió durant un munt d'anys?). Els diners amb els que s'ha fet aquesta edició fan riure... o plorar. La majoria dels participants ho han fet gratis, fins hi tot hi hagut rascada de butxaca.
Segona cosa: L'espai on es va muntar l'excel·lent exposició d'originals d'Enrique Alonso no era el més adequat.
La resta de coses són totes positives. Possiblement l'edició en la que he notat més que estava immers el el món del còmic.
Més assistents a les xerrades i a les projeccions.
Poder veure els originals d'autors magnífics, d'autèntics mestres, ha estat tot un plaer.
Les xerrades, com sempre, molt interessants i la revista KESSE dedicada al còmic a Tarragona un luxe.
I els sopars..., ai! amics meus els sopars... Si el còmic té un Paradís s'ha de semblar a aquests sopars, escoltant vivències (quasi bé trastades) i opinions de gent que ha conegut i coneix autors de primera fila, riure i també posar-se seriosos, menjar, veure... què més es pot demanar.
Kap, l'Avi, Ricard Soler, Horacio Altuna compartint-ho tot des de la senzillesa. I l'Enrique Alonso que em va deixar bocabadat amb els seus coneixements del medi.
L'Horacio Altuna ens va fer tocar de peus en terra mostrant-nos de primera mà el cabrò que és el món editorial de còmics amb els autors. Sabíeu que el preu de pàgina és el mateix des de fa 25 anys? i que un autor, per molt reconegut que sigui ho té actualment molt magre?
I ara algunes fotos i enllaços, el material gràfic és primordial.http://www.youtube.com/watch?v=6GXD_SJQnak
TAC12, TV3, Dibuixants Sense Fronteres. KESSE, TAC12(2)

KAP i el Miguel presentant D-SF

David Badia

Horacio Altuna

Jaume Llambrich, Faro, Ramon i KAP

David Badia i Emili Samper i un tros del Jaume

Ricard Soler i Hugo Prades

L'Avi i KAP

Horacio Altuna, la seva esposa i Jordi Gateu

Escoltant molt respectuosament l'Horacio

Miguel, Miriam, Xavi, Ramon, David, Enrique, Horacio, Faro, l'esposa (sento no saber el seu nom) Jordi

Sant Miguel Elchicotriste autor d'aquest miracle i de molts d'altres

Quadre quadrone electoral

2011-11-12T19:39:00.001+01:00

M'agradaria que durant la campanya electoral no hi hagués ni mítings, ni publicitat dels partits i no veure per en lloc el rostre dels candidats, potser així em reconciliaria una mica amb la nostra democràcia. No suporto les seves cares, ni les seves paraules, sempre menteixen, sempre. Mai parlen d'ells si no de lo dolents que són els altres partits. Als mítings només hi van els seus acòlits, ningú més, a qui més pot interessar.
Tots tenen pecats i pecadors, tots tenen brutícia però en temps de campanya tots són els millors, i quan un país està en mans de l'especulació financera només podrien dir que són marionetes, titelles d'una economia que no poden controlar.
La bonança econòmica mai no va existir, era una economia basada en el no res. Estat, autonomies, ajuntaments, bancs, tots van afavorir un sistema basat en el crèdit fàcil. Tothom tenia deutes. Per tot arreu es construïa edificis amb excés.
La bombolla va explotar, els governs es van mostrar com uns inútils, els economistes també, i els ciutadans són els que paguen els errors d'altres, i els especuladors són els que s'emporten els beneficis.
Cap polític ni cap partit pot parlar, tots en són culpables, i el que m'agradaria sentir ara és que es canviarà el sistema socioeconòmic per fer-lo més just, que no estarem mai més en mans d'usurers ni d'empreses d'anàlisi de mercats, que els negocis que no estiguin basats en sistemes productius ni de serveis seran tractats com possible estafa, que la justícia no serà igual per a tots ja que serà molt més dura per aquells que tinguin poder polític o econòmic, que la corrupció serà un delicte tan greu com l'assassinat i que els causants de l'actual crisi seran jutjats i condemnats i que tornaran tots els diners que han estafat, amb interessos.
Aquesta és l'única proposta a la que votaria però sé que és un impossible, continuarem escoltant paraules buides i que ens refreguin per la cara que votar és la solució, que si no votem som uns incívics, uns irresponsables. I mentre ells no fan cas ni de protestes al carrer, ni de vots en blanc, ni d'abstencions i que no tenen cap intenció de canviar res jo em sento més i més indefens a la vegada que rabiós.
El 20N feu el que volgueu, votar... no votar... per que als partits la veritable democràcia els importa una merda.
Tingueu una bona nit corderets.

Els tres primers, i en propietat, discs.

2011-11-12T13:27:00.001+01:00

Des de que jo recordo la meva vida ha estat envoltada de música i també pel meu interès, quasi obsessiu, en tenir noves experiències musicals. Al tenir un germà cinc anys més gran em va permetre anar descobrint grups i autors musicals amb uns quants anys d'antelació a la que em pertocava per edat .Però hi ha 3 discs que van ser els primers en formar part de la meva col·lecció, que degut als anys que han passat i a l'eufòria inicial de joventut més vegades he escoltat.
El primer disc que em vaig comprar va ser "To Whom It May Concern" dels Bee Gees. La raó per comprar-lo va ser que un dels seus temes era la música introductora d'una obra de teatre en la que vaig participar "Sweet Song of Summer" amb presència de ritmes exòtics i el so d'un sintetitzador. A mi aquell tema em deixava trastocat.
El títol del disc i els de les cançons estaven traduïdes a l'espanyol, per tant jo el coneixia per "A quien pueda interesar" i la cançó com "Dulce canción de verano". A més quan l'obries apareixien els germans Gibb en peus fets de retallables.

El disc ja no el tinc, i la tapa tampoc, però el tinc en CD, i és l'únic disc dels Bee Gees que m'agrada possiblement per efectes nostàlgics.
El segon que em vaig comprar va ser el "Live Rhimin'", un directe del Paul Simon després d'haver trencat peres amb l'Art Garfunkel. És un disc bastant acústic, amb versions de Simon & Garfunkel i del seu disc en solitari "Duncan". Algunes cançons les interpretava sol amb guitarra acústica i d'altres amb el grup Urubamba del Perú que posava el só folclòric a el "Condor Pasa" i a "Duncan", i també ja a la segona cara col·laborava el grup de godspell Jessy Dixon Singers, estil de música que jo mai havia escoltat. I també em continua agradant actualment (en CD, el disc es va morir ple de ratllades)

El tercer va ser un regal d'un amic i molt possiblement ha estat el que més vegades he comprat, ja que dos vegades es va fer malbé el disc i una vegada el CD. És un disc molt important per a mi i pel desenvolupament posterior dels meus gustos musicals, es tracta del "Selling Engand By The Pound" de Genesis.

Delirooooóhpolis nº55

2011-10-30T17:41:00.003+01:00

Aquí està el Delirópolis que farà companyia a la 4ª Setmana del Còmic a Tarragona, la portada ens ho recorda amb el cartell d'aquesta edició obra com tots ja hauríeu de saber d'Elchicotriste, també a l'interior trobem la programació.
Aquesta vegada hi col·laboren també Anna Helena Szymborska, Tomasz Kontny, Francesc Piñol, Ramon Sarlé, Miguel Herrera "Migui" (ja era hora!), David Badia, Víctor Centelles, L'Avi i Francesc Capdevila "MAX".

El llibre que més vegades he llegit

2011-10-29T19:59:00.003+02:00

No és "Rayuela", ni "Cién años de soledad", ni "Ulises" de Joyce, com no podria ser d'altre manera el llibre que m'he llegit més cops parla de còmic i es diu "Dibujando Historietas" de la editorial CEAC, empresa coneguda pels seus cursos per correspondència, i l'autor és Ivan Tubau, famós darrerament per ser un dels fundadors, juntament amb Boadella, del partit "Ciudadanos por Cataluña", no penso fer cap comentari d'això ni de les seves opinions a la seva columna al diari El Mundo, només dir que jo, quan tenia 14 anys, ni molt menys sabia qui era o acabaria dient sense control ni respecte l'autor del llibre.
El llibre explica el procés de realitzar un còmic, recursos narratius i tècniques, però per a mi no va ser la part important, de fet no em descobria res de nou i era més bé senzill i els dibuixos del procés realment lletjos.
El que em va enganxar era que estava ple de vinyetes d'autors que no coneixia, tant del còmic clàssic nord americà com del còmic europeu que es feia en aquella època, que a causa del franquisme tardaríem anys en poder-ho veure publicat.
Noms com John Cullen Murphy, Milton Caniff, Prentice, Stan Drake, Herriman, Foster, Hart, Al Capp, Raymond, Paul Norris, Roy Crane, Blasco, Bielsa, Forest, Enric Sió, Guido Crepax, Jijé, Reiser, Copi, Pellaert, Gigi, Florenci clavé, Juan Carlos Equillor, Nicolás Devil....van entrar a formar part del meu món amb només una vinyeta, o com molt amb una pàgina, fent-me obrir els ulls, mostrant-me la muntanya de possibilitats que tenia i continua tenint el còmic.
Des d'aquell moment el desig de trobar i poder llegir aquells magnífics còmics no es va aturar, alguns d'ells ho he aconseguit, d'altres encara no i possiblement mai ho pugui fer per que no es tornaran a publicar, i m'he de conformar amb una o dos vinyetes.
Durant la meva joventut quest llibre em va acompanyar i em va fer de llibre de capçalera, després sempre ha tingut un lloc important a la meva llibreria.
De tant en tant l'agafo i miro les il·lustracions, i dos coses em sorprenen com va poder passar l'estúpida però perillosa censura franquista i l'impecable estat del llibre després dels molts trasllats i las vegades que l'he obert.
Aquí teniu algunes de les imatges, i també parlar dels subjectius comentaris de l'autor respecte alguns dels dibuixants, com per exemple dient que Vañó (autor de "Roberto Alcazar y Pedrín") té una antipàtica ideologia (penseu que la primera edició del llibre és del 1969 i els ulls del Gran Germà Franco eren per tot arreu).

A per la 4ª Setmana del Còmic a Tarragona

2011-10-25T16:05:00.001+02:00

Després del molts entrebancs consistorials, haver de cedir al FMI i a la Comunitat Europea, estar a la corda fluixa, o haver de modificar els actes per coincidècia amb les eleccions generals, per fi està aquí la programació d'aquesta patidora 4ª Setmana del Còmic a Tarragona.
Si pitgeu aquí anireu a parar a la pàgina WEB on trobareu tota la informació.

Esa urbana, esa urbana, eh...ueh! (cantem tots)

2011-10-23T20:27:00.001+02:00

El que us vull explicar ho vaig veure de lluny, mentre passejava per la platja a les 8 del matí, per tant puc estar equivocat amb les meves conclusions, prego que si és així em perdoneu.
Som-hi!
Pel matí vaig a caminar per la platja, ara és el moment ideal, no fa fred, no fa calor, hi ha poca gent. Doncs aquest dia veig el cotxe patrulla de la urbana que s'atura, miro la platja buscant el possible infractor de les ordenances urbanes, possiblement un gos deslligat. Però no, la pressunta delinqüent o víctima, sense una investigació és difícil saber-ho, és una nena d'uns sis o set anys, rossa com l'or i amb un xandall rosa xiclet de maduixa. Se li aproximen amb suavitat però amb decisió. Li diuen alguna cosa, la cria té aspecte de no refiar-se'n (als policies els identificarem com el gordu i el flacu ja que no sé qui era el poli bo i qui el poli dolent i veritablement un estava mes gras que l'altre). El gordu l'agafa pel braç però la petita fa un gir i marxa corrent, no penseu que a molta velocitat, si no que amb aspecte de nena que no vol guanyar la marató només vol completar-la. El gordu la segueix corrent però als 10 metres ja no pot més, la nena guanya distància i ell ja esbufega i a més se li fica sorra a la sabata de l'uniforme reglamentari. Mentre el flacu, que va treure més nota al test psicotècnic puja al cotxe patrulla amb la inteligent intenció de barrar-li el pas més amunt, tampoc sembla que li agradi massa córrer. I la nena per fi arriba allí on era el seu pare, uns 200 metres més enllà. L'home mira al·lucinat els dos urbanos que persegueixen a la seva filla.
Veig que els policies diuen alguna cosa o donen consells de seguretat al pare i pugen al cotxe. La nena i el pare els segueixen amb la mirada i jo penso: Aquests són els responsables de la nostra seguretat?

TOCATS PERÒ ENCARA VIUS!

2011-10-15T19:18:00.000+02:00

Sembla que la democràcia ha coincidit en l'espai temps amb la 4ª Setmana del Còmic. Primer amb las eleccions municipals que va deixar la proposta suspesa pels interrogants de qui les guanyaria. Si, la Setmana del Còmic a Tarragona no motiva a l'Ajuntament, tenim poc poder de convocatòria (vots), no interessa el fet de que es vulgui fer apartats de la industria o de les modes. Vam haver d'esperar fins el límit per que donessin una resposta a la possibilitat de fer la quarta. Al final ens deixen el lloc, però quasi no hi haurà calés, cosa que ja esperàvem i que en principi no ens preocupa ja que part de l'esperit és sobreviure amb lo just i no busquem viure de les subvencions (cosa que descoloca a més d'un i d'una)
Jo, una mica per rabieta, em baixo del tren, em resulta molt pesat tractar i suportar les rucades de l'Ajuntament. Ës com viure dins de la pel·lícula "Atrapado en el tiempo", sempre és el dia de la marmota! Vull deixar passar un any i veure-ho des de fora. Però la resta de deliropolians continuen, cap organisme polititzat gris i fred els pot desmoralitzar, ell el que volen és parlar de còmic i si cal es parla al mig del carrer.
I aquí és quan per segona vegada la democràcia es creua amb la 4ª Setmana del Còmic, ja que l'Antiga Audiència és col·legi electoral i el 20N coincideix amb la Setmana i sembla que no es poden donar per segurs els actes que s'havien de fer abans del 20N.
Com quedarà la cosa?
M'agradaria parlar malament dels polítics, de aquesta democràcia nostra o seva, d'aquesta cerca de vot,de que no vulguin entendre que no ens estan fent cap favor... però no m'atreveixo per si pot ser delicte.
Però, sabeu? per sort encara hi ha gent que no viu de les ideologies si no de les idees i de les seves il·lusions. Aquest món no està mort només està ferit, però collons! quin mal que fa!

Generació Manga

2011-10-01T21:02:00.001+02:00

Està ben clar, jo ja pertanyo a una antiga generació de lectors de còmic, influenciat pel còmic europeu i els clàssics americans, i això, amigues i amics, marca en l'estil i els conceptes del que he fet i, suposo, del que faré.
L'Albert i la Maria han begut d'una altra font, del manga japonès, i això que a casa meva està farcida de còmics, de tota temàtica i estil. Res frena la meva curiositat i fam de nous còmics. Japó? Xina? Argentina? USA? Itàlia? España? Catalunya? Quina importància té d'on vingui si és un bon còmic. Però el manga els ha calat profundament, només els ha interessat fora del manga "Tomàs el gafe", "El pequeño Spirou" i "Bone".
Però aquesta afició també els afecta a l'hora de realitzar les seves històries. Les meves tenen un ritme ràpid, no hi ha pàgines de relax, i en dos pàgines puc tenir solucionada una història, i en 8 ja és una història ben maca.
La Maria i l'Albert no es plantegen cap història per sota de les trenta pàgines, i el que em sorprèn és que les fan, i més i tot. Per aquesta generació manga qualsevol història per sota de les 150 pàgines és curta
I el que per a mi és una feina titànica (hi ho era també quan tenia 16 anys que és l'edat que tenen ara) per ells és d'allò més natural. Si no fos per que tenen els ulls ben rodons diria que són japonesos.

Albert Sarlé

Maria Sarlé

I, collons!, cóm utilitzen tots els recursos, tan clàssics com tecnològics.

Lilà, un projecte de conte

2011-09-28T20:45:00.000+02:00

Lilà fusiona dos contes dels que més m'agradaven de petit quan els escoltava a la ràdio els diumenges a les 8 del vespre, tenien molta fantasia i eren un xic cruels, cosa que em provocava una certa inquietut. Un era La Flor de la Lilà i de l'altre ni tan sols recordo el nom, podria esbrinar-ho però prefereixo que quedi borrós a la meva memòria, utilitzar les sensacions que em provocava i barrejar els retalls d'amdós històries per fer-la meva.
Aquí teniu uns quans esbossos.

Una nació paranòica en guerra constant, recerca d'una flor que ho cura tot, un jardí màgic molt perillós, traició fraternal...

Càrmina Caputxa 3

2011-09-21T18:34:00.000+02:00

Attila torna després de 20 anys

2011-09-18T20:16:00.001+02:00

Attila va ser un personatge que vaig preparar per que anés dins d'una revista que s'hagués donat juntament amb el diari. En el projecte que s'anomenava MANÀ havíem de col·laborar l'Hugo Prades, en Dídac, el ZAR i jo. Vaig preparar juntament amb Attila les històries "El Conill de Vellut" de la que hi ha fetes 8 pàgines i "El Mundo según Platón" del que vaig fer la introducció de dos pàgines.
Han passat 20 anys i les tres pàgines d'attila s'han publicat a la revista Delirópolis, però m'han vingut ganes de continuar-la i... aquí està la mostra de la nova època del valent i solitari assetjador d'una murallada ciutat.

Ja està aquiii el 54 de Deliróooopolis!

2011-09-16T17:47:00.000+02:00

Amb una delicada portada del Ben Constantine, arriba puntual el Delirópolis amb presència d'autors guiris, els benvolguts Tristan Wilder i Benjamin Constantine (que enyora Tarragona i vol tornar a venir, què maco!)
Com sempre el text neuropsicosociointroductori del Miguel Villalba Sánchez que també ens regala amb un còmic. El David Badía s'estrena amb una secció de cinema i també com guionista. Francesc Piñol ens presenta la seva sibarítica narració i el Ramon Sarlé es multiplica per quatre i se'ns mostra com un ésser plurimòrfic.
Vinga! a buscar-la! Ja sabeu a on!

Els plaers de la Càrmina

2011-09-13T12:57:00.001+02:00

Doncs si, la Càrmina em dóna moltes satisfaccions... eeeh... torno a començar...fer el guió i dibuixar la Càrmina em dóna moltes satisfaccions per que em permet aplicar moltes de les tècniques narratives del còmic, i això em permet molta llibertat i certament no tinc la sensació de recerca forçada sinó que em resulta totalment natural. No dic que estigui creant res de nou, hi ha hagut i hi ha molts autors que han aconseguit coses valentes i innovadores, jo el que estic fent amb la Càrmina és passar-m'ho bé. Des de la idea, una caputxeta vermella personal amb arrels dins del món de super herois del còmic americà, un guió de vegades plantejat literariament, d'altres només imatge narrativa, composició de pàgina la que em dóna la gana... Només em cal donar les gràcies a tots aquells autors i autores que des de fa molts anys han anat fent créixer aquest món del còmic que m'ha alegrat la vida, tant com lector, atònit observador o com autor (petitet).

Pel·lis modernes

2011-09-08T11:37:00.000+02:00

Agafadets de la mà, el David Badia i jo, ell amb la seva passió cinèfila (sap que no compartiré passions més primigènies amb ell) i jo amb paper, goma i tinta, em fet una pàgina de la que us mostro l'inici (si la voleu veure sencera haureu de comprar el Delirópolis). La pregunta és: tindrà continuïtat?

A per la 4ª Setmana del Còmic a Tarragona!

2011-09-07T11:03:00.000+02:00

Ja fa molts mesos que els motors estan escalfant-se. Malgrat les eleccions municipals, la ressaca de les eleccions municipals (és curiós com fets aliens a la cultura ens afecten), envieu-m'ho aquí, ara d'aquesta altra manera, ho sento estem de vacances...ai! burocràcia, burocràcia. Però no han pogut i amb un pressupost de miniatura però amb moltes ganes ja es pot anunciar la ... QUARTA SETMANA DEL CÒMIC A TARRAGONA, JORNADES D'ESTUDI DE L'ART SEQÜENCIAL. Amb xerrades, exposicions i pel·lis... i un esplèndid cartell obra de Miguel Villalba Sánchez "elchicotriste".
Anirem informant, però vosaltres esteu a l'aguait!

Magnètics: LUPUS de Frederik Peeters

2011-08-25T19:02:00.002+02:00

La primera història que vaig llegir de Frederik Peeters, que va ser "Píldoras Azules", ja em va fidelitzar a aquest autor, i "Lupus"em va confirmar que no anava errat. Una història de ciència ficció plena d'humanitat i no em refereixo només en el sentit moral si no en tots els aspectes. Lupus està farcida d'escenes en les que tots ens reconeixem, tot allò que ens fa ser el que som. Mirades, silencis, angoixes, petits diàlegs que volen dir més del que diuen, i Peeters domina a la perfecció la representació dibuixada de tots aquests codis de comunicació gestual. A més té la qualitat de fer els personatges reconeixedors, encara que es canviïn de pentinat o siguin joves, o es facin vells.
Us puc assegurar que m'agrada tot d'aquesta aventura, no hi sobra res, fins i tot les vinyetes en blanc i les pàgines que no contenen res tenen un total valor. És un compendi de tot el que m'emociona i és capaç de provocar-me els petits sentiments que em fan ser humà.
I per sort cada nova obra seva, sigui amb guió propi o no, sempre em resulta molt satisfactòria.

Atac de tos!

2011-08-11T19:37:00.000+02:00

Dos d'una pàgina

2011-07-08T17:49:00.000+02:00

La primera, "NEU", és de 1986 (em sembla) i havia de formar part d'unes histories d'argument diferent però amb el mateix nom. La segona NEU, anys després, es va convertir en les primeres pàgines de la historia "PRENYADES ESTEL·LARS" publicades recentment a Delirópolis.
"IGLÚ", de 1990, va ser publicada en una revista local del Centre Excursionista per promoure una excursió al Pirineu per aprendre a fer iglús i passar-hi la nit. Si ho intenteu penseu en fer-los molt bé, per que si no ho feu la nit pot ser molt llarga i molt...fr...fr...fre...dd...da.
Els colors són d'ara, en origen eren en blanc i negre.

Càrmina Caputxa 2

2011-07-08T17:36:00.000+02:00

Delirópolis nº53

2011-07-08T17:25:00.001+02:00

Ja està aquí (ja era hora!) el DELIRÓPOLIS 53, amb portada homenatge a les publicacions de Bruguera, i amb les col·laboracions de Miguel Villalba Sánchez "elchicotriste", MART, Víctor Centelles, Ramon Sarlé, Lucilla Isabel Rodríguez, Jordi Gateu Valls, Francesc Piñol, Óscar Garriga i la pàgina religiosa de l'Avi

Una ciutat fosca

2011-06-15T10:23:00.001+02:00

Creix el patrimoni a "Delirópolis, la ciutat"

2011-06-03T20:02:00.000+02:00

Ja podeu trobar, complerts, els números 00, 01 i 02 de la revista Delirópolis, adreçat a tots aquells que no els tinguin i vulguin saber com van ser els origens, imprescindible tenir molt bona vista o anar provist d'una lupa.

L'alcalde de Delirópolis, tot i la crisi, ha adquirit en un instant de follia les caricatures del David Badia i de l'Emili Samper:

Ja ho sabeu, visiteu DELIRÓPOLIS, LA CIUTAT

L'última fantasia

2011-05-21T20:07:00.000+02:00

Aquesta història la vaig presentar al premi Opisso a Tarragona, era la segona vegada que hi participava. Aquest any el va guanyar el meu amic Victor Centelles amb el seu personatge Pitu Trifàsic, que temps després va publicar en format àlbum.
Passats els anys la vaig aprofitar, retocant el dibuix i passant-la al castellà, i va formar part del nº0 de Deliròpolis. La versió de sota és la de la revista afegint color.

Tot Eleutes

2011-05-17T09:02:00.000+02:00

Càrmina Caputxa 1

2011-05-14T09:25:00.001+02:00

Ja ha començat la publicació de Càrmina Caputxa, per tant és un bon moment per parlar-ne.
Suposo que els cervells dels que ens dediquem a imaginar històries per després plasmar-les sobre el paper funcionen de manera similar, una idea, un moment, una casualitat, un esforç molt premeditat, l'inici del fil d'una idea pot ser qualsevol cosa. En el cas de la Càrmina va ser la trilogia Red Riding (totalment aconsellable), i sempre em plantejo com vull que sigui l'estètica i com vull narrar-la. Volia que el text fos molt literari i afegint informació a les imatges. La composició de pàgina molt lliure i utilitzant només grisos i vermells aquarel·lats sobre línia negra molt fina, aquí contestant al Miguel quan, al veure la pàgina de l'Angie pel nº 50 de Delirópolis, em va preguntar si volia fer més coses en aquell estil. El nom de Càrmina amb accent esdrújol té una raó, fa molt de temps un cap que tenia a la feina em va dir que el Carmina Burana es pronunciava Càrmina Burana, i no tinc cap dubte de que és veritat ja que és un home molt culte.
Com que a Delirópolis és publica en grisos al bloc posaré la història tal i com ha estat concebuda: gris i roig.

En un pròxim capítol la Càrmina jugarà al golf

Més grans vinyetes de Hermann

2011-05-11T18:06:00.000+02:00

La guerrilla fantasma

Sant Jordi, caricatures i deliris

2011-04-26T19:09:00.000+02:00

Com cada any Deliròpolis està present el dia de Sant Jordi. Al comprar la revista l'ésser humà s'endú una simpàtica caricatura de la seva excelsa humanitat, un premi a la seva intel·ligència i bon gust.
Els primers en arribar van ser el Miguel, que es va posar a dibuixar, i l'Emili, organitzant revistes, vendes, guanys i els valents models, ansiosos de ser immortalitzats en una obra d'art.
Després arribà, sempre decidida a gastar la punta del llapis, la Laura que, molt llesta ella, es va posar a l'ombra.
Poc temps després va arribar l'Hugo, que també va formar una filera humana davant seu, rosegant-se les ungles d'impaciència per poder aconseguir els divins ratllots.
Ah, jo també hi era, prenent el Sol per que la Laura m'havia pres el lloc a l'ombra. Prometo, vull dir... pot ser l'any vinent sigui valent i em posi a dibuixar cares fent-les més lletges, que d'això es tracta.

El Jaume Martorell és meu!

2011-04-25T17:04:00.000+02:00

Ha sigut un regal sorpresa però molt satisfactori. L'aquarel·la del Jaume Martorell fet a les dos de la matinada, aguantant en la mà dreta la filmadora i amb l'esquerra el pinzell, ambdós mans de Miguel ha estat el meu regal de Sant Jordi, ni roses ni llibres, si no un original de ELCHICOTRISTE.
Foteu-vos envejosos!

Delirópolis, la ciutat

2011-04-22T11:34:00.001+02:00

Tot el que voldríeu saber sobre la gran ciutat de Delirópolis estarà aquí https://sites.google.com/site/deliropolis/ un gran arxiu resum de més d'un miler de pàgines, Setmanes de Còmic i, sobre tot, persones en estat de deliri.

Quadre quadrone putrefacte

2011-04-15T13:13:00.000+02:00

Ahir mateix estava veient les notícies de TV3 quan , a l'avançar les notícies de la segona part, van dir que parlarien de la inauguració del saló del Còmic de Barcelona. Bé em vaig quedar enganxat a la pantalla, suportant les vàcues notícies esportives amb l'omnipresent BARÇA convertit en símbol patriòtic i en far que guia les il·lusions dels catalans (buf), i va arribar la notícia, imatges sense paraules, de còmics? no, de zombis, aficionats disfressats de zombis, fent el zombi, maquillats de zombi, mirant estupidament a càmera amb cara de zombi, no van parlar de les novetats, ni de les exposicions, ni dels invitats, ni de la importància del còmic en l'economia catalana (no tan important com el BARÇA, es clar), no van parlar de còmic, només zombis i pàgines de còmics amb zombis i carn penjant, i budells. I després la cara de la presentadora amb un mig somriure, com si digues: "són com criatures".
I el que em fot de veritat és que a mi, més aprop de ser zombi que dels bolquers, aquestes coses encara em toquen els pebrots!

ELDELIRÓPOLIS52

2011-04-14T16:40:00.001+02:00

I aquí està, ELDELIRÓPOLIS52, amb portada d'ELCHICOTRISTE, les històries d'ELVICTORCENTELLES, de L'AVI, d'ELMIGUELVILLALBASÁNCHEZ, de THEBENCONSTANTINE i d'ELRAMONSARLÉ. Amb les "Memorias desde el Ático" i un article sobre el còmic més important del 2011: "1811, el setge de Tarragona" d'ELÀNGELOBRUNET, i dels deliròpates ELHUGOPRADES i ELZAR,ambdós articles del inspirat, expirat i transpirat....ELMIGUELVILLALBASÁNCHEZELCHICOTRISTE.

1811, El Setge de Tarragona

2011-04-12T18:46:00.001+02:00

Estic content! Per fi ja està aquí! Conec i molt als pares de la criatura, de fet sóc com un tiet, l'esforç a valgut la pena per que el resultat és excel·lent.

Tarragona es mereixia un còmic d'aquestes dimensions artístiques des de fa molt temps i sobre un tema important a la història de la ciutat, a la vegada que terrible, el setge que va acabar en la destrucció absoluta de la gent, dels edificis i quasi bé de tota vida i tota il·lusió, que, fins i tot ara, sorprèn com Tarragona va poder ressorgir de les seves cendres.

Àngel O. Brunet (guionista), Hugo Prades (llapis i tintes), Josep Lluís Zaragoza (color) són els autors i el motor ha estat la commemoració dels 200 anys del Setge, i l'àlbum forma part dels molts actes, publicacions i exposicions que es faran a la ciutat sota el nom global de "1811, Tarragona assetjada" amb el patrocini de l'Ajuntament de Tarragona.

L'edició es de nivell alt, paper de qualitat, color perfecte i amb continguts històrics, un text introductori que ens explica el que havia passat fins arribar al moment del setge. I al final del còmic un dia a dia dels fets més rellevants i per acabar un altre text ens explica que va passar posteriorment i les conseqüències del fatídic fet.

L'Àngel O. Brunet planteja la història des d'el punt de vista d'un nen nou vingut a la ciutat fugint de les tropes napoleòniques, els seus pares amb noves esperances de futur es troben amb una realitat diferent, una ciutat presonera abocada a la mort, i de fet l'autor realment ens parla de la ciutat i dels seus habitants, el nen és l'observador, però no jutja només sobreviu. L'únic personatge que planteja qüestions morals i socials es en Walter del qual no sabrem res amb certesa d'ell, les seves opinions són valentes i crítiques, però qui és en realitat?

L'autor evita amb subtilesa les imatges cruentes i sàdiques que van ser moltes, però crea la sensació de buidor, de pèrdua, i surt molt ben parat dels paranys propis dels còmics històrics com és el didactisme i l'excés de dades, sabent donar-hi una forta humanitat a la narració.

I qui millor que l'Hugo Prades per posar en imatges aquest guió? Aquí es barregen vàries de les seves aficions: el còmic, la reconstrucció històrica, els campanars i les campanes i Tarragona. Quasi bé un ple, no sabem si casual o màgic.

L'Hugo és un dibuixant meticulós, ordenat i responsable, ha invertit una notable quantitat d'hores, i aconsegueix que un encàrrec es converteixi en un treball personal. Sense desmerèixer el treball del guionista el que porta -o ha de portar- el pes del còmic és el dibuixant, és el que ha de mostrar de la millor manera el que el guió vol explicar, buscar els personatges, les positures, els punts de vista, treballar el conjunt de pàgina, és un treball immens, i es veu que la interpretació del guió, confesadament cinematogràfic, ha estat bona. L'àlbum evoluciona des d'un inici amb el dibuix equilibrat, de línies internes horitzontals i verticals, composició de pàgina molt acurada i ordenada per anar evolucionant a composicions més valentes i més lliures que remarquen l'evolució dramàtica dels fets narrats.

I en aquest nivell d'evolució dramàtica és on el color de Josep Lluís Zaragoza pren un absolut protagonisme. Aquest còmic no és en blanc i negre i acolorit si no que és en color, està pensat així, forma part de la seva essència.

Comença amb predomini de colors neutres, amb una paleta de colors molt reduïda que asserena, i acaba amb una autèntic espectacle de colors calents, vermells, taronges i grocs: sang i foc, i amb un tractament totalment pictòric, destacant també la part dels "gravats" monocromàtics, i la part final que representa l'actualitat d'un aspecte més funcional.

Gran obra, desitjo de veritat que tingui la difusió que es mereix, que no quedi com una curiositat local i que serveixi per facilitar l'arribada de properes obres en format còmic a Tarragona, per que "1811, el setge de Tarragona" no sigui un gra d'arena si no un gran tros de platja

Existeixen els mitjans de comunicació a Tarragona?

2011-04-10T12:51:00.002+02:00

El dissabte 2 d'Abril hi va haver un concert a la Casa Canals de músics novells de Tarragona, Carlota Tapias (soprano), Jesús Piñeiro (tenor), David Jiménez (piano).
El dijous 7 d'Abril hi va haver la presentació del còmic "1811, el setge de Tarragona" d'Angel O. Brunet, Hugo Prades i Josep Lluís Zaragoza a la sala d'actes de l'Ajuntament de Tarragona. Dos actes diferents però importants dins de la cultura tarragonina amb participació de l'Ajuntament...
...passen els dies...
...passen més dies...
I no, cap informació a la premsa local, ni a les televisions, excepte TAC12 que estava a la presentació del còmic. Quin motiu existeix per que es doni aquest fet habitual a Tarragona?
Per a TV3 Tarragona no existeix si no hi ha morts o desgràcies. I al comarques poca cosa, castellers i nàstic.
El Diari (español) de Tarragona funciona com els treballs de l'ESO, molta foto gran, lletra més gran, sistemes cutrosos per aconseguir vendre uns quants exemplars més (Compra el Diari que surt una foto del nen!).
Més Tarragona?..., Canal Català?...
Però una cosa em sorprèn: L'Ajuntament no passa notes de premsa? Sabem (i em patit) que hi ha tot un grup al consistori que vetlla per aquestes coses. Pot ser els mitjans de comunicació estan enfadats amb l'Ajuntament.. Però ja sigui per la enervant ineptitud de la premsa o televisió locals o per la negligència de l'Ajuntament la que pateix és la cultura de Tarragona, que, ho puc jurar, EXISTEIX!


Magnífica pàgina de"1811, el Setge de Tarragona" Brunet, Prades, Zaragoza

Les portes de Miguel a Vila-seca

2011-03-21T18:22:00.002+01:00

Elchicotriste va anar a Vila-seca, va entrar en un teatre i es va fer seves unes portes, tot això amb la corresponent autorització, i aquí sota podeu veure el resultat, magnífic, com sempre.

Projecte "TECLA"

2011-03-21T11:31:00.000+01:00

Aquest va ser un projecte basat en un argument molt complert de l'escriptor Jordi Tiñena, que s'havia de desenvolupar en forma de còmic. Narrava el viatge a Armènia per buscar la relíquia del braç de Santa Tecla l'any 1320, encara que el viatge va ser històric es pretenia un aire més d'aventura.
Per què no es va dur a terme aquest interessant projecte? Senzillament per que em venia gran, necessitava tones de documentació ja que el viatge recorria diferents indrets de la Mediterrània del segle XIV, sempre sota supervisió històrica, Tarragona, Barcelona, Càller, Sicília, Xipre, Armènia, Beirut, Tunis, arquitectures, vestits, naus, vida i costums als palaus, a les naus.
M'agradaria tenir capacitat en el futur de tornar a reempendre el projecte, per que és una aventura amb moltíssimes possibilitats i poder-la fer amb el nivell que es mereix la història fabulada per en Jordi Tiñena.

Hermann i les seves grans vinyetes

2011-03-12T20:12:00.001+01:00


Aventura en Manhattan

El Oasis en Llamas

La Ley del Huracán

Més fusta digital

2011-03-12T19:52:00.000+01:00

Prova amb la tauleta nova

2011-03-12T12:50:00.000+01:00

Il·lustració de la Maria

2011-03-12T12:01:00.000+01:00

Tinc una tauleta nova, una INTUOS4 M de WACOM, i juntament amb ella he aconseguit el programa de Corel "Sketch Pad", un programa de fàcil utilització, molt versàtil i divertit.
I aquí teniu una il·lustració de la Maria fet amb la nova tauleta i el programa.

Les vinyetes gegants de Hermann

2011-03-06T20:21:00.004+01:00

Hermann sempre m'ha semblat un dels grans de la B.D. des de que vaig llegir, fa molts anys, l'aventura de Bernard Prince "Los piratas de Lokanga + El General Satán" dos històries amb guió, com tota la sèrie, de Greg, que jo pensava que era el dibuixant i Herman el guionista, per que coneixia el seu genial Aquiles Talon.
Una de les coses que més aprecio d'aquest dibuixant és que, de tant en tant, ocupa mitja pàgina o més amb una magnífica vinyeta que sempre em deixava i em deix bocabadat.
A continuació teniu algunes d'aquestes meravelles que pertanyen als tres primers llibres publicats "Los piratas de Lokanga + El General Satán", Tormenta en Coronado" i "La frontera del Infierno"

Los Piratas de Lokanga

El General Satán

Tormenta en Coronado


La Frontera del Infierno

Francesc Piñol

2011-02-27T20:30:00.001+01:00

Quants anys fa que el conec? Trenta anys o més?
Va ser un dels membres fundadors del Col·lectiu Vuitanta i, n'estic segur, el seu motor més important. El seu cervell bull de projectes, té capacitat per a transmetre il·lusió i, a més, és un excel·lent escriptor.
Encara que s'ha convertit en una mena de gat vell, sempre ho ha sigut una mica, continua transmetent amb els seus escrits i amb els seus poemes aquesta sensualitat humana que sempre he sentit propera, no utilitza idees falsament refinades ni juga amb les paraules per que només el puguin entendre els escollits, i això és molt.
Quan vaig llegir les seves narracions curtes vaig pensar com portar-les al meu terreny, però no volia fer una adaptació i convertir-les en guió, m'agraden massa en la seva forma original, i jo no sóc tan bon escriptor, i fer una il·lustració per cadascuna no em convencia, per tant vaig pensar en que mitja pàgina seria el còmic que afegiria informació però que no descobriria res dels secrets de la narració que ocuparia la resta de pàgina.
Mitat i mitat.
I si voleu veure el resultat ja ho sabeu: esperar a que surti publicat a la revista Deliròpolis, de totes maneres aquí us ofereixo l'esborrany de la primera.

Ramonet i els deliròpates

2011-02-25T16:27:00.002+01:00

Estic passant un virus.
No tinc febre, ni dolor muscular, ni tampoc tinc èczemes a la pell.
És un virus més simpàtic, estimulant, el pitjor efecte que té és que provoca nostàlgia.
Em vaig contagiar llegint un gros llibre que parla de l'editorial Bruguera, i només puc dir que: Quins grans dibuixants! i quina llàstima que visquessin en aquest país. Sempre he tingut el convenciment que dins d'un altre concepte industrial (i lliures del franquisme) haguéssim vist autèntiques obres mestres de la història del còmic. Però de totes formes aquelles revistes tenien el seu encant i van marcar un estil i una època.
Per tant he volgut fer el meu petit homenatge que veureu en la seva totalitat en un futur Delirópolis.
Una història de Maig-Ramonet i les seves emocions davant d'un TBO, i una història on els deliròpates són els protagonistes i em perdonareu per que no sóc bon caricaturista.

En Ramonet buscant el Pulgarcito.

En el sentit de les agulles del rellotge, començant per les sis: Hugo, Walto, Zar, Ramon i Elchicotriste

Magnètics: K.O. COMICS

2011-02-25T12:36:00.003+01:00

A començaments dels 80 un grup d'autors col·laboradors de la revista CIMOC van iniciar l'aventura de l'auto edició amb la revista Metropol, i posteriorment, al 1983, la revista K.O. on van aprofitar l'èxit dels seus personatges a Cimoc per publicar-los a la nova revista, una revista de format petit i de vida molt curta.
El guionista Segura i els dibuixants Manfred Sommer, Ortiz i Leopoldo Sánchez van publicar noves històries de Frank Cappa (Sommer), Hombre (Segura, Ortiz) i Bogey (Segura, Sanchez). Però també van publicar Jesse Bravo (Alex Toth), Gómez (Saccomano, Trigo) Afán de vida (Will Eisner) i històries curtes d'Alexis.
Tots són grans autors amb grans obres però em quedo amb Bogey sobre tot per que el dibuix de Leopoldo Sánchez, des de que vaig llegir la seva versió del Quixot a Trinca, sempre m'ha semblat magnífic. Alex Toth és un dels grandíssims autors i possiblement un dels darrers clàssics i Jesse Bravo està a l'altura. I per acabar l'autor del que s'hauria de recuperar tota la seva obra: ALEXIS i el seu món surrealista, esperpèntic i quotidià, un autobús que navega sobre onades de llambordes, o músics buscant la seva oportunitat de tocar els seus instruments que són piconadores i martells pneumàtics.

FRANK CAPPA

BOGEY:

ALEXIS:

HOMBRE:

GÓMEZ:

JESSE BRAVO: Podeu veure l'absoluta maestria d'Alex Toth.

3ª setmana del Còmic a Tarragona

2011-02-12T18:20:00.000+01:00

1811, el setge de Tarragona.

2011-02-11T20:58:00.000+01:00

Si alguna cosa té Tarragona és molta història, i no parlo de reis, prínceps o barons, si no d'un ciutadans que, en molts casos la pateixen amb autèntica cruesa.
Des dels antics pobladors dels turons de costa de Kesse, o la Tarraco romana, o les plagues medievals que quasi bé fan desaparèixer la ciutat, el ressorgiment, la pirateria a les nostres costes, el destructor pas de les tropes napoleòniques, la Guerra Civil... Un munt de petites i grans històries en les que la ficció, sembla, si hi fixa poc.
Tenim les restes històriques a l'abast, hi ha molta informació sobre l'estructura de la ciutat, s'han fet estudis importants sobre cada època i continuen fent-se. Només cal ficar-nos a treballar.
I ha passat! Per fi un còmic sobre un moment terrible i a la vegada important de la història de Tarragona, el setge de la ciutat portat a terme per l'exèrcit francès. I a més els autors són d'aquí, i la ciutat els importa i això és nota(rà) en el resultat final.
El guió és d'Àngel Octavi Brunet, escriptor, guionista, guanyador de diversos guardons, i que té el saludable hàbit de parlar de Tarragona, la seva història i també el seu futur a la seva obra narrativa.
De la part gràfica s'han ocupat els "deliròpates" Hugo Prades i Josep Lluïs Zaragoza (ZAR). Encara que s'han repartit funcions no es pot negar que ha estat un treball d'equip.
La història narrada ens parla d'una família que arriba a Tarragona i que viu i pateix el cruel setge, no us diré més. El guió no cau a la trampa didàctica d'explicar història, si no que és una història de gent senzilla atrapats en un moment molt dur.
El dibuix és tot un espectacle, recordeu que Hugo és un gran especialista en il·lustració de reconstrucció històrica i els detalls estan molt cuidats, a més d'haver un equip d'especialistes en història corregint tot allò que no fos correcte.

Espero que no quedi com un cas aïllat, i que es facin més còmics sobre Tarragona i la seva llarga, molt llarga història.

Càrmina i Wolfarina

2011-02-10T16:47:00.001+01:00

3 decepcions en una setmana

2011-02-05T20:40:00.001+01:00

No m'agrada fer entrades negatives al bloc, val més la pena comentar tot allò que m'ha agradat, però és que dóna la casualitat que han passat totes en poc temps, quasi bé juntes.
No sóc home de paladar refinat, i procuro no tenir una actitud falsament intel·lectual. No demano massa a les meves aficions, que no em prenguin per massa idiota sobre tot, que em distreguin com a mínim. Però anem al gra.

Primera decepció. NANG! Una pel·lícula. Iron Man. No sóc seguidor dels còmics Marvel, però en tinc, i alguns estan en línia preferent. I tampoc sóc seguidor de les seves adaptacions cinematogràfiques, encara que X-men, la primera, no em va desagradar, a l'igual que la primera de Spiderman. Aquesta d'Ironman no em vaig atrevir d'anar-la a veure al cinema, i quan la van fer a TV1 doncs la vaig gravar, sobre tot pels dos actors masculins protagonistes, el Robert i el Jeff. Quina patata!!! Absolutament previsible, avorrida fins el vòmit, plena de tòpics de barres i estrelles, i han tingut els trons de fer-ne una altra! No vaig poder-la acabar de veure. Clic! Per sort tenia en la recàmara videogràfica la meravella de Zhang Yimou "Camino a Casa" i la trilogia anglesa de "Red Riding" i les coses van tornar al seu lloc.

Els zombis no formen part dels meus gustos, però el còmic "Walking Dead"m'està convencent, planteja una moralitat malaltissa, fruit de la necessitat de supervivència i la manca d'esperances. El fill de 10 anys matant al company del pare, o l'assassinat a la presó comés pel principal protagonista són bons exemples, però l'adaptació a la televisió... Segona decepció NANG! NANG!. Comença com el còmic, cap virgueria però està bé, els problemes comencen en el cinquè capítol, la moralina americana comença a rajar, l'acció s'atura i comença el "culebrón", no són supervivents desconcertats si no víctimes heroiques buscant respostes, i en el sisè capítol més del mateix, sort que el comandament permet prémer el botó de marxa ràpida. Pim, pam, fora!.
Per sort estic veient "Misfits", genial malgrat el doblatge de TV3 que fa que quan tanco els ulls sembli que estic escoltant un capítol de Ranma 1/2 amb els diàlegs passats de rosca, i també agraïments a la 3ª temporada de "True Blood". El cervell em torna a fer un brunzit de satisfacció. bbbzzzzzz...

Si en els casos anteriors ho hagués pogut preveure la tercera decepció NANG! NANG! NANG! em va agafar amb el cul a l'aire i em va costar calés. La cosa va anar així, hi ha valoracions de certs blocs especialitzats en còmic que em mereixen tota la meva confiança, i la majoria de vegades estic molt d'acord amb ells, doncs quan vaig llegir el comentari tan favorable del llibre "Operación Muerte" de Shigeru Mizuki i el vaig veure uns dies després a la prestatgeria de la llibreria vaig fer Pam! i a la bossa. Quan vaig arribar al meu lloc preferit de lectura (que no és la comuna si no el llit) vaig començar la lectura, esperava una cosa del nivell de "Cartas de Iwo Jima" o "La tumba de las luciérnagas", però passava les pàgines i notava com se m'inflava el sota ventre, al dia següent vaig continuar-la i se'm van inflar més ràpid i a la pàgina 243 vaig pensar que ja en tenia prou de rucades i tinc masses llibres interessants esperant el seu torn a la tauleta de nit. Aquesta opinió és subjectiva (com totes les opinions, vaja), el dibuix el trobo desequilibrat, els fons, els animals , vaixells de guerra o canons estan tramats fins la obsessió, en canvi els personatges japonesos (els americans estan també tramats) estan tractats amb línia molt feble, sense caràcter, això per algú pot ser l'hòstia d'estil personal, però per a mi... I el guió, ai! el guió, un seguit d'anécdotes tontes que em cap instant em van provocar el sentiment d'angoixa, ràbia o tristor que em provoquen les guerres. I potser el pitjor són els diàlegs, absolutament puerils.
Però per sort (no, amb la loteria no em passa) tenia el número 7 de "Scalped" i el forro, màgicament, se'm va desinflar.

Càrmina digital

2011-02-05T12:04:00.000+01:00

Per a molt dibuixants i il·lustradors no serà cap novetat, ja en tenen d'experiència, però per mi és nou, és el meu primer (petit) dibuix fet digitalment en totalitat. No ho havia fet abans en part per por o inseguretat, en part per l'estima que tinc a les coses fetes sobre paper.

Delirópolis nº51

2011-01-28T20:06:00.002+01:00

Ja està aquí! (La jubilació als 67 anys, i el ministre ha jurat que no ho han fet per haver de pagar menys als jubilats, i jo que hauria jurat que era per això...). I també ja està aquí! el número 51 de la insuperable revista Delirópolis. Bravó!(Així amb l'O accentuada) Carregada de joves promeses del futur del còmic. Us imagineu la collonuda revista que faran quan estiguin al centre geriàtric? però us haureu d'esperar a que tinguin 67 anys... o més, el nostre futur està en mans dels nostres polítics que estan en mans de l'economia mundial, dels mercats, dels inversors. Us heu fixat quants eufemismes per dir "en mans dels fills de puta d'especuladors"?
Però tranquils que aquí estem a contra corrent els deliropolians.
Petons

Caputxeta vermella

2011-01-24T13:13:00.000+01:00

Com veieu estic preparant una nova història amb personatge conegut... però serà una nova història. No us ho havia dit ja?

Prenyades Estel·lars 1

2011-01-18T20:41:00.001+01:00

Un final molt dolç

2011-01-14T20:01:00.000+01:00

Era el final de la celebració, tots anaven borratxos i mig nus. Ningú no el va fer cas quan va sortir portat per dos esculturals noies. Es va quedar al mig de la taula, esperant. Tots marxaren rient i parlant ben fort, i quan ja pensava que s'havia lliurat d'un final dins dels líquids digestius, algú va fer marxa enrere i li va clavar la pala dels postres a l'esquena.
Es va quedar agonitzant mentre un suc vermell i dolç amb flaire a maduixa li borbollava per l'esquena.
I us he de dir que la seva mort va tardar en arribar.

Miguel ens desitja un bon 2011

2010-12-31T11:54:00.000+01:00

COL·LABORACIÓ... petita

2010-12-28T17:01:00.000+01:00

Hi ha coses que les faig de bon gust, a més m'ho puc passar bé, com aquesta col·laboració amb l'Hugo Prades.
Ell treballarà sobre aquestes imatges, transformant-les i millorant-les, i que formaran part d'un còmic que està realitzant sobre el setge de Tarragona del 1811.

Jordi Pujol Caramull (y) 14

2010-12-24T16:55:00.000+01:00

Vaig començar una altra història d'en Jordi Pujol Caramull però...

Procés

2010-12-22T11:53:00.000+01:00

Lectures de regal

2010-12-18T20:19:00.000+01:00

Continuo amb el tema de regalar o regalar-se còmics. Aquí van unes quantes recomanacions que a mi m'han satisfet, des d'una mica fins a la satisfacció grossa i plena (ui! què malament ha sonat això).

El primer grup de tres està format per còmic europeu. La sèrie "Magasin Géneral" m'agrada, és una història costumista tranquil·la, ben narrada i ben dibuixada, feta a quatre mans (o dos per que l'altre subjecta el paper).
Els he agafat apreci als personatges d'aquest petit poble canadenc.
La primera història del segon cicle de "El Gavilan" està força bé, el dibuix és meticulós i perfeccionista però també fred, i el guió entreté. Però el que brilla és l'àlbum, sobre tot les pàgines finals on s'esplica el treball de reconstrucció històrica, els esbossos i les tècniques que utilitza Pellerin per portar a terme la seva obra.
Sobre "Theodore Poussin" de Frank Le Gall només dir que és im-pres-cin-di-ble i que ja era hora de veure'l publicat aquí, ah! i agrair les pàgines informatives addicionals, molt sucoses.

I aquí va la tanda americana, que siguin de Planeta es casual. "Los muertos vivientes" una de zombis... em va costar decidir-me, aquest tema a mi... La barreja de morts vivents amb culebron no té res d'original, l'inici recorda la pel·lícula "28 dias después", noi en coma que desperta i es troba al mig del merder. Però l'interés va creixent i poc a poc enganxa, cada nou número és millor que l'anterior.
La sèrie "Scalped" és d'aquelles que m'agraden, històries tortuoses plenes de personatges de moral ambigua, on no hi ha un pam de net. Una història de sèrie negra dura, molt dura ambientada a l'actualitat en una reserva índia on un corrupte cap indi munta un casino. Drogues, venjança, sexe, rancúnia, violència... plaer assegurat.
No em mireu malament és només ficció, i jo, encara que no vaig a missa, sóc un indi bo.
Paul Pope és un autor que em té el cor robat, i aquesta història futurista manté ben alt el concepte que tinc d'ell. I parla fins i tot d'art!

Què dir de "Blacksad"? Realment espectacular! Guió i dibuix tenen un 10... i mig.
"Castillo de Arena" és la darrera obra de Peeters, amb guió de Lévy. Una surrealista història d'uns excursionistes de diumenge que no poden escapar d'una platja que els transforma... molt ràpidament. Peeters torna a demostrar que és un dels millors tractant l'evolució física dels personatges.
I jo ja en tenia ganes de llegir una nova obra Matthias Schultheiss. Tinc tot el que ha publicat en aquest país (o això crec). Les seves obres són una barreja estètica i ideològica de contracultura del 60, punk, i misticisme xamaniste amb molta mala baba. Encara que en aquesta història no hi ha bilis, si no descobriment i viatge interior. Un pare, una filla i un autostopista al que li falten les cames i que creu que les podrà recuperar de veritat.

"El invierno del dibujante" és la nova gran obra d'un gran dibuixant, capaç de tractar qualsevol tema i fer-ho bé. Un gran còmic que parla de grans autors de còmic, amb grans il·lusions en la Barcelona dels 50.
"El arte de volar" em provoca sentiments contradictoris. Per una banda crec que és una gran història (el "Maus" espanyol), una visió absolutament pessimista de l'èsser humà i de la societat, en uns moments crítics i durs, de supervivència. I que molts hem escoltat narracions similars dels nostres pares,mares, avis, oncles, persones que van morir i patir durant la guerra civil i després.
Però el guió és pla, sense emoció, monòton. I el dibuix és insuls, avorrit (i em sap greu dir-ho ja que sé el que costa fer un còmic, i més d'aquestes dimensions). Però al final la balança és decanta cap a bé i el què guanya al com.
I per últim la perla. "Asterios Polyp" de David Mazzuchelli és la culminació del còmic, és còmic en essència, l'autor a portat tots els recursos del medi al límit. Guió, imatge, retolació, tot està on ha d'estar, i a més aconsegueix una cosa extraordinaria, que el seu experiment és totalment comprensible, que és un CÒMIC com una torre.

Quadre quadrone generós

2010-12-08T20:55:00.000+01:00

Com deia l'any passat: Regaleu còmics!
Us agraden els calçotets que us regalen per Nadal?
Trobeu còmodes els mitjons que us ha portat el Tió?
I les colònies dels reis, serieu capaços d'entrar dins d'un ascensor amb aquestes olors?
Doncs repartiu còmics, per a la tieta, pel cunyat, per a la neboda, per al teu cap de secció. Ja que ho fas per obligació (millor fer-ho per gust), regala allò que tu saps que és bo. De vegades és fàcil: reedicions del Capitan Trueno, El Jabato, Doña Urraca, Esther, aquelles històries que a molts els transporta a la infantesa (no és el meu cas). Podeu tocar la fibra snob: Tothom amb una mica de cultura el coneix! Ha guanyat un Pulitzer! I possiblement en algun cas, si no l'has llegit, dient: jo no l'he llegit però diuen que és genial, quan l'hagis llegit ja me'l deixaràs. I com si fos màgia us contestaran: Ja el pots agafar, jo estic llegint un llibre i encara en tinc per dies, tranquil, ja me'l portaràs.
I el millor de tot, encara que improbable, és que algú s'interessi pel còmic... Què dic! REGALEU COLÒNIA, MITJONS I CALÇOTETS, SÓN MÉS BARATS I ELS CÒMICS PER NOSALTRES QUE SOM ELS QUE ELS GAUDIM!
Us he desitjat un bon Nadal? ...No? ....No.

...el tema de les densitats

2010-12-08T12:13:00.000+01:00

Parlant de la Setmana del Còmic a Tarragona

2010-11-30T19:42:00.000+01:00

Doncs ja està, ja s'ha acabat. La tercera setmana del còmic a Tarragona està finiquitada.
Parlem-ne. Com ha anat la cosa?
Començo per las coses bones... la presència d'en Benjamin Constantine, gran persona, senzill, tan de bona fe com tots els babaus que formem part del col·lectiu de Delirópolis. Ha estat una gran sort tenir-lo al costat. L'edició especial del Delirópolis "Somni o Malson?" Les periodistes de Mediaframe que ens van dedicar cadascuna, dos en total, els reportatges al canal Reus (10 Comarques) i a TAC12 (Auditori). La cohesió que ha mostrat el Col·lectiu Delirópolis per poder assolir un bon nivell dels actes. La gent que hi ha col·laborat directe o indirectament. L'amable gent del "Pajaritu", us aconsello que coneixeu els dibuixos i pintures del Jordi . I per suposat poder entrar en contacte amb sonats del còmic, Miguel, Antonio, Víctor, Jordi...
Ara parlem dels medis de comunicació. Exceptuant les xiques de Mediaframe la resta no ens ha fotut el mínim cas. Els medis de més abast ens han ignorat (avui mateix he vist a TV3 comarques la notícia de que "tot i fent fred, els seguidors del Barça a Tarragona, havien sortit a celebrar el triomf de l'equip pel carrer". Bonica i interessant noticia cultural!). Com hem vist no ha servit de res l'esforç de l'Ajuntament en promocionar els actes, (van insinuar que la poca participació de públic a la 2ª Setmana va ser degut a la falta de divulgació pels medis informatius).
Els actes que han funcionat millor han sigut el cinema i les xerrades que es van fer en dissabte, la qual cosa ens ha sorprès per que estàvem convençuts de que era el pitjor dia.
No sabria dir amb certesa si les expos han funcionat malament, normal, bé o molt bé, ja que no he tingut control sobre visites. Però al menys dos grups de batxillerat van veure-la i escoltaren el meu discurs.
Així doncs, ha estat un èxit?. No.
Continuem amb molt baixa participació, i això em fa pensar en algunes coses, com, per exemple, on es posen els aficionats al còmic? Per que ha Tarragona n'hi ha molts.
O sigui que hi ha molts lectors de còmics (molt bé!), però poca gent que tingui curiositat per conèixer l'essència, el mètode, la semàntica... el món del còmic. No és gens estrany, hi ha molta gent que veu cinema però molt poca aniria a una xerrada sobre cinema, i el mateix passaria amb la novel·la.
Falta de temps?
Qui són aquests pringats de la Setmana del Còmic?
Qualsevol raó pot ser bona per no anar a una xerrada. A mi m'agradaria veure cares noves, que preguntessin, amb opinions diferents. I no per dir que la setmana és tot un èxit, si no per poder estar amb gent que també s'estima el Còmic, i veure altres punts de vista. No em conformo amb que a les xerrades estem nosaltres, algú de la família i dos persones més.
I ara faig la pregunta important: Té sentit la Setmana del Còmic a Tarragona?
Jo crec rotundament que...

Delirópolis (especial): Somni o Malson?

2010-11-29T18:29:00.000+01:00

Aquesta edició especial coincideix amb la 3ª Setmana del Còmic a Tarragona. Amb una extraordinaria portada de l'extraordinari Benjamin Constantine

Jordi Pujol Caramull 13

2010-11-28T20:52:00.000+01:00

Crònica 3ª Setmana

2010-11-28T19:29:00.002+01:00

Dimecres, 24. Vam veure valentament FRITZ THE CAT en versió original sense subtitular, malgrat el meu nivell d'anglès (nivell d'anglès?...) m'ho vaig passar bé. El que em va agradar més va ser la banda sonora i l'escena del bar amb els corbs.

Dijous, 24. La xerrada de l'Hugo Prades va ser molt interessant però massa curta, massa accelerada.

Divendres, 25. L'Andreu Alfaro "Faro" ens va donar varies claus sobre els acudits de l'humor gràfic, quins elements són més eficaços, però sobre tot va assegurar que eren fruit de moltes hores de treball, i de estar sempre al cas de les informacions d'actualitat.
He de dir que el Diari de Tarragona va informar de la xerrada (estrany ja que no va fer cap esforç per informar sobre la setmana, però com que és el que dibuixa al Diari...), però, ai!, res pot ser perfecte i el Diari es va equivocar d'hora.

Dissabte, 27. L'ultima xerrada, en realitat van ser dos xerrades. La primera d'en Miguel villalba Sánchez, sobre arquetips al còmic i com aquests arquetips han evolucionat fins ara. La segona va ser del Benjamin Constantine parlant de les simbologies de la seva inquietant però magnífica obra.

I cada dia després de la xerrada al bar el Pajaritu, els assistents podien deixar-se fer una caricatura... gratis.
I com cosa curiosa dir que les exposicions a petició / ordre de l'Ajuntament van ser desmuntades el dijous, ja que havien de preparar la sala per a les votacions al Parlament de Catalunya, suposo que per evitar que els votants no fossin influïts per la toxicitat ideològica de les exposicions.
I aquí teniu l'enllaç al reportatge sobre la 3ª Setmana del Còmic emès per TAC12 en el seu programa cultural AUDITORI, i aquí el que va emetre Canal Reus sobre els autors de còmic. (Després de clicrar l'enllaç, anar a programes, i després picar sobre "10 comarques", que és el programa on va sortir el documental)
I FI.

Crònica 3ª Setmana

2010-11-24T10:38:00.000+01:00

Dilluns, 22. Vam veure la projecció de Flash Gordon, de Mike Hodges."Hortera"... molt "hortera". Sembla que el cinema no hagi entès el personatge de Flash (com mols d'altres). Al límit de la paròdia ridícula, sobreactuació en els actors i nula actuació dels "actors" protagonistes, i la música... em sap greu dir-ho... doncs no ho dic!. Però curiosament el film aconsegueix entretenir.
Dimarts, 23. La xerrada del David Badia va ser molt nutritiva. Cinema i còmic, orígens i correspondències, la narració seqüencial, dibuixos animats. La part audiovisual impecable. Moltes idees amb les que no havia pensat mai i plenes de lògica. Amb el que vaig aprendre puc dormir dos setmanes senceres.
No us podeu imaginar, mamons i mamones, el que us vau perdre! (Això dit des del més gran dels afectes).

Crònica 3ª Setmana

2010-11-21T18:51:00.002+01:00

El dijous dia 18 va ser la inauguració, d'aquest acte... res remarcable. Té més d'acte institucional que de comunicació, alegria i festa, però sempre sembla que sigui així. Dels periodistes no tenim cap queixa, alguns es van interessar més que altres, tot normal.

El que és més curiós és l'absoluta indiferència, o els ínfims comentaris que van sortir a la premsa el dia següent.

Per la tarda vam veure la pel·lícula BARBARELLA. Vaig riure amb els involuntariament delirants diàlegs, decorats, música. Certament és una pel·lícula divertidament dolenta.
El divendres dia 19 es va poder veure Heavy Metal, the Movie. Jo no vaig poder anar-hi.

El dissabte dia 20, al Museu d'Art Modern, la meva xerrada sobre underground i psicodèlia. Com sempre em passa vaig oblidar parlar d'algunes coses, potser la més important és no explicar els greus problemes que tenien els dibuixants als 60 per poder publicar la seva obra, degut a la censura, i parlar del fortíssim moviment que buscava expressar-se lliurament a Barcelona des dels finals dels 60 i el començament dels 70. Això em passa per no portar apunts.
Als assistents a la xerrada se'ls va obsequiar amb un val per poder-se fer una caricatura al cafè EL PAJARITU, a càrrec de les miraculoses mans del Miguel i del Benjamin Constantine, que com sabeu és un dels invitats d'honor d'aquest any

Aquí teniu la versió que va fer el Ben de la meva família

I per acabar d'arrodonir el dia el noi que estava de responsable al cafè em va regalar un dibuix fet per ell en aquell mateix moment. Gràcies amic!

I avui, diumenge, em pogut veure un clàssic, Superman de Richard Donner.
Ens viem demà, a la plaça del Pallol, veurem la pel·lícula Flash Gordon.
RECORDEU QUE LA VOSTRA ASSISTÈNCIA A LES XERRADES ES VEURÀ GRATAMENT RECOMPENSADA AMB UNA CARICATURA. (Dos plaers en un, què voleu més?)

VOTA JAUME MARTORELL!

2010-11-15T20:30:00.000+01:00

Un còmic social i polític a càrrec de Miguel Villalba Sánchez

Biogenètica del Còmic 2

2010-11-13T18:22:00.000+01:00

Durant el darrer Saló del Manga, una periodista de Catalunya Ràdio, enviada per informar de l'event, es va sorprendre de que en plena crisi econòmica hi hagués tanta gent a la Farga de l'Hospitalet. D'aquest fet es treuen moltes conclusions i cap bona. Per exemple que la periodista no té cap coneixement ni aprecii pel còmic, a l'igual que la mateixa Catalunya Ràdio que utilitza una periodista desinformada per informar, cosa que no faria si es tractes de futbol (us imagineu un periodista al que no li agradés l'esport retransmitint un partit?), de cuina, o de qualsevol altra cosa.

I dir el que va dir ens fa pensar que gastar-se els diners de l'entrada (6 o 4 euros, depenent del carnet jove) és llençar els diners.

I aquest no és un fet aïllat de menyspreu cap el còmic.

Un altre exemple és l'estrena de l'última pel·lícula de l'Stephen Frears, Tamara Drewe, basada en un magnífic còmic de Possy Simmonds, al cartell anglès es pot llegir perfectament l'origen (comic novel, Possy Simmonds) en canvi al cartell espanyol ha desaparegut ( o està ben amagat) qualsevol referència al còmic, fins hi tot als resums de les sales de projecció, encara que si ho diuen, deixen ben clar de que el còmic està basat en una novel·la de Thomas Harry "Lluny del mundanal soroll".

I, sense anar més lluny, el dia en el que muntàvem les exposicions d'aquesta 3ª Setmana del Còmic, els responsables de Cultura de l'Ajuntament ens va dir que poséssim molts quadres... però la raó no era l'interés que sentien envers les nostres exposicions si no que no quedés espai i així no es poguessin fer "pica-pica" en aquella sala.

Doncs així tota la vida: el còmic és l'etern desconegut, menyspreat i ignorat, només és un estrany divertiment propi de ments dèbils i infantils. I així, dit tan durament, és l'opinió majoritària, i ho tenim molt clar els que ens agrada el còmic, i sabem que anem a contra corrent, però aquí estem, sempre disposats a parlar-ne i a dir que és art, que és cultura, que és un acte d'inteligència.

El còmic és un seguit d'imatges amb intencionalitat narrativa, per tant ja podem veure una part literària i una altra artística. Són necessaris per fer un còmic el coneixement i la bona utilització de recursos literaris (novel·la, teatre, poesia), a més que la part gràfica afegeixi més informació a la narració, a part de tot el que pertany a l'estil o als recursos estètics. El dibuixant de còmic té una part del cervell molt desenvolupada que és la que s'ocupa dels objectes i de l'espai, és capaç de girar els objectes, els personatges, en tots els sentits i dibuixar-los sense haver-los de copiar de la realitat (encara que de vegades ho ha de fer).

La realització d'un còmic no és banal, i molts cops un únic autor s'ocupa de tot el procés. És una feina immensa. L'argument, el guió, la planificació, l'estudi de personatges tan sociològic com psicològic, disseny de personatges, ambients, arquitectura, història, tot i més, l'esborrany, el llapis, la tinta, el color, el tractament informàtic... Hores i més hores de treball.

Accepto a la persona a la que no li agrada el còmic (a mi no m'agrada la poesia ni el jazz) però que el respecta, que no parla del que no sap. Així hauria de ser, no té per què agradar a tothom però si ha de ser respectat per tothom.

Però cada vegada hi ha més persones que en llegeixen, el còmic en totes les seves variants va ocupant més espai a la nostra societat , i sempre he tingut la confiança de que arribarà el dia en que llegir un còmic sigui un fet tan natural com llegir una novel·la o anar al cine.

En Miguel parla de la Setmana del Còmic

2010-11-12T21:05:00.001+01:00

Aquí trobareu l'enllaç de l'entrevista que TAC12, dins del programa auditori, li va fer a Miguel Villalba Sánchez, que va parlar sobre totes les activitats de la 3º Setmana del Còmic i més coses (i ens va deixar a tots en un bon lloc, gràcies Miguel).

Jordi Pujol Caramull 12

2010-11-12T20:52:00.000+01:00

Biogenètica del Còmic

2010-11-09T19:29:00.000+01:00

Després de tants anys vivint dins del món del còmic resulta complicat fer una exposició com aquesta i quedar-ne satisfet. I no em refereixo a que no estigui meditada, o mal feta, si no que sempre queda la sensació de que queden moltes coses per a dir.
La idea és simple, aplicar conceptes científics amb una mica d'humor a l'univers del còmic, sense aprofundir, que fos informativa, directa, i gens complicada. El resultat és que s'han quedat moltes coses per posar. Que es podrien afegir més plafons i que cada plafó pot generar una exposició sencera.
Però per sort existeix aquest espai episcopàthic, i l'utilitzaré per a completar aquesta exposició anomenada "Biogenètica del Còmic", que podeu visitar a l'Antiga Audiència, encara que tot i així sempre quedaran coses per dir, per que, amics meus i amigues meves, el món del còmic es enooooorme.

PATAPUM! Ja ha començat!

2010-11-04T18:05:00.000+01:00

Ja comença... la tercera... setmana... del còmic... a Tarragona. Us pensaveu que faltàven uns quans dies?, doncs teniu raò, però ja podeu veure dos exposicions a l'Antiga Audiència, a la plaça del Pallol, fins el 30 d'aquest mes.
En la primera podreu veure com ho fan els autors de còmic, des de la idea fins el resultat final, apunts, estudi de personatges, de tot.
En la segona sabrem part dels resultats dels estudis que, prestigiosos científics, han realitzat sobre el còmic.

Què està fent?

2010-11-01T10:09:00.001+01:00

L'amic Maig està fent una passejada per la Part Alta de Tarragona, això ho veiem tots. Es que no hem fet la pregunta correcta. Hauríem d'haver preguntat: Per què està passejant per la Part Alta?
Doncs està situant-se per que no es vol perdre cap acte dels que es faran a la 3ª Setmana del Còmic a Tarragona. I aquí teniu l'enllaç per saber què es farà, quan i on.

Jordi Pujol Caramull 11

2010-11-01T09:59:00.000+01:00

Duet: Emili Samper i Nightwing

2010-10-23T19:19:00.001+02:00

Tinc molta sort. I no, no estic parlant de la loteria o de la tómbola, estic parlant de la gent que m'envolta. Persones generoses, aus estranyes en aquesta terra de rapinya. No cal que feu un somriure de condescendència, no sóc cap babau.Aquest tipus de gent existeix, i alguns tenen temps lliure per compartir aventures amb els super herois.

Procés

2010-10-23T19:08:00.002+02:00

De vegades ve de gust retornar a materials i eines més manuals, clàssiques dirien certes persones. Són més delicades de utilitzar però també el resultat és més personal que els programes informàtics de dibuix i pintura, sense voler dir que no es pot ser personal amb les utilitats informàtiques, només cal veure obres d'autors que desenvolupen la seva obra a l'ordinador.
En aquesta història de somnis vaig preferir usar l'aquarel·la, el resultat crec que s'adapta més a l'aire que ha de tenir la història.

Jordi Pujol Caramull 10

2010-09-23T20:25:00.002+02:00

A per la tercera!

2010-09-23T20:08:00.000+02:00

La 3a Setmana del Còmic a Tarragona esta escalfant motors. Serà del 18 al 27 de Novembre, hi haurà xerrades,invitats, exposicions, actes al carrer, pel·lícules.
Organitzat per Delirópolis, amb el patrocini de l'Ajuntament de Tarragona, PIPA (Pla Integral de la Part Alta), i les inestimables col·laboracions de la Diputació de Tarragona, el departament de cultura de la Generalitat i Catalunya Caixa (on s'ha fuisionat la Caixa de Tarragona).

Els següents han estat els cartells que no han tingut la sort de ser la imatge de la 3a Setmana del Còmic

Els personatges de la revista Deliròpolis estaran en diferents indrets del Casc Antic de Tarragona

Aquestes són les pel·lícules que podrem veure durant la Setmana del Comic, totes relacionades amb el tema

Anirem informant.

D E L I R Ó P O L I S 50!!!

2010-09-15T19:54:00.003+02:00

Ja està aquí el número 50, tota una aventura, un cas únic, és que som tossuts collons!

Portada de...um...Ramon Sarlé, un brillant text, amb pel·lícula inclosa de David Badia, les històries de Tristan Wilder, KAP, Walto, Jordi Gateu, Elchicotriste ens explica la història de Deliróplis amb pòster central (En Miguel ens a fet més guapos d'el que som, excepte l'Hugo que és més lleig encara), el Ramon Sarlé (conill, Maig i Angie) i l'Hugo Prades (Ego) identifiquen els seus personatges amb la pròpia revista...

Magnètics: "TAKO" de Michetz i Yann

2010-09-08T17:32:00.001+02:00

A principis dels 90 l'editorial EDICIONES B va crear una elegant revista, barreja d'il·lustració, còmic, narració i temes d'actualitat s'anomenava CO&CO, al mateix temps va publicar uns exquisits àlbums de còmic de grans autors i grans històries, Altuna, Bertet, Breccia, Muñoz, Sampayo...L'aventura va tenir una curta vida però va enriquir la meva biblioteca.
TAKO va ser una d'aquestes grans històries.
Tako vol dir en japonès pop però en aquest cas també és la insígnia de la família protagonista, un pare vell i tres filles abocats cap a la tragèdia.
Michetz ja tenia experiència en l'ambientació japonesa, i aquí a més es nota que ha aprés moltes coses dels directors clàssics de cinema japonès. (No tens el llibre?...quina pena, jo si que el tinc.)

Jordi Pujol Caramull 9

2010-08-28T18:41:00.003+02:00

El Quadre petit 2

2010-08-23T11:36:00.003+02:00

A la revista Delirópolis número 12 hi havia dos quadres petits, l'un de l'Hugo prades l'altre de Miguel Villalba Sánchez.
Imatges de las revistes 9, 10, 11, 12, 12, 13, 14, 15, 16.

Retrats il·lustres: Sara

2010-08-23T11:34:00.002+02:00

Versió de Sara, personatge d'Hugo Prades