Delirópolis nº 58

El número 58 del Delirópolis és una deliciosa obra, fruit de l'acció compulsiva (i no em refereixo a la ingesta de begudes espirituoses, que també) de Fabio Lanza "RABANO" i de Miguel Villalba Sánchez "ELCHICOTRISTE" que, durant aquestes joioses festes nadalenques, van omplir unes llibretes gratuïtes de dibuixos espontanis, delirants i esbojarrats, sota l'energia creativa de George Grosz (oh! que juganeres que són algunes ànimes) i la bellíssima imatge de Rubber Johnny. Aquesta revista ens mostra un recull amb puntuals col·laboracions d'altres mans.
En un d'aquests dies vaig robar el tovalló on havien dibuixat, es veu que els cabrits no en tenien prou amb les llibretes gratuïtes.

 

imatges d'un tovalló robat amb malícia

2012...2013...

Us puc ben dir que els dies, els mesos, els anys no tenen massa sentit per a mi, estem immersos en el temps i envellim o agafem experiències noves i poca cosa més. Tota la resta són invents socials la majoria de vegades ben carregats de compulsió consumista. Celebrar el sant, l'aniversari, el dia de la mare, el dia del treball, el dia de "la hispanidad", Nadal, sant Esteve, cap d'any... sempre en cercle obsessiu. Però hi ha un component en moltes persones que transformen dies que, quasi obligatoriament, hem de celebrar i riure,  ballar, menjar i beure en dies especials, només amb un petit detall, fet per ells mateixos, i que m'alegren aquests dies vuits i em toquen la fibra.
Bon any també per a vosaltres!

Miguel Villalba Sánchez i el seu esperit nadalenc

La delicada sensibilitat de Montserrat Recasens

La visió i l'iPad de Josep Maria Mallafré

Hugo Prades i l'esperança en el futur

 

5a Setmana del Còmic a Tarragona. Crònica 3

Un acte de promoció, la gent es feia gratuïtament una caricatura i l'Emili i el David repartien els petits fulls dels actes de la 5a Setmana, està clar, va ser tot un èxit... encara que no sé si van venir a alguna xerrada, o projecció o a veure l'exposició. Potser una o dos persones de totes les que es van fer la caricatura?

Jo hi vaig anar carregat d'un petit bloc de dibuix, un llapis i molt bones intencions, que només arribar es van dissipar. Molta gent, poc espai i el Miguel i la Laura fent les caricatures en uns fulls gegants, i jo pensava en el meu ridícul bloc de dibuix, o sigui que... covard que sóc.

L'acte era conjunt entre el grup musical LE CIRKE i DELIRÓPOLIS, només començar la seva actuació ja em van deixar sorprès, sonen molt bé! malgrat l'espai reduït que feia que els tons mitjos es perdessin. Música original, arrelada en Europa, barreja de pop i de folk amb tocs de cabaret i música francesa, amb molt de ritme i molt alegra. 

  Laura i Miguel en plena feina

   La cua que en cap moment va minvar

Emili, David i Marta (Autora de la maquetació del llibre del Miguel)

I aquí estic jo en plena tele-transportació des de la nau ENTERPRISE

Els magnífics LECIRKE

5a Setmana del Còmic a Tarragona. Crònica 2

El primer acte, ha! més aviat fer el paripè institucional. En teoria és la presentació de la Setmana a la premsa. Quina premsa? Fa uns anys la sala estava més plena que a les xerrades, encara que les preguntes tampoc eren més lògiques o intel·ligents, però aquest any els no periodistes guanyàvem en quantitat als periodistes.

Miguel, David i jo per Delirópolis, el Jordi Abelló, una xiqueta que no recordo el seu nom i que no va parar de mirar el seu mòbil i la Carme Crespo per l'Ajuntament, i per part del món de la comunicació i de llibertat de premsa hi havia una noia amb la gravadora connectada als micròfons i que es va alterar una mica al veure que jo no havia agafat el micro per parlar, una senyora anotant en uns fulls el que (suposo) dèiem, i una altra noia amb una càmera de filmar.

A la Carme fa molts anys que la conec i, sincerament, l'aprecio molt però... quan es posa la funda de regidora i parla com una política em descol·loca, i penso per què han de expressar-se d'aquesta manera, com si així fossin més creïbles i els demés uns ingenus?

Per`el que ens va deixar més fora de lloc als deliròpates va ser a la ronda de preguntes, quan la periodista més granadeta  i que havia estat més atenta va preguntar: "Quan es farà l'acte de clausura?" , i després: "Quanta gent assisteix als actes?". I jo vaig pensar: "Després de tot el que em explicat és l'únic que se li acudeix preguntar?".

Sort que després vam anar a radio Tarragona i ens van fer una entrevista com cal.

En aquesta foto veieu la cara que se'ns va quedar al sortir del acte.

 

5a Setmana del Còmic a Tarragona. Crònica 1

Aquest any m'ho vaig prendre amb temps, durant les vacances d'estiu vaig preparar l'exposició i la xerrada, que després vaig acabar de polir els dies abans de fer-la.

Certament em van portar temps però no tenia el neguit de la pressa, el que em va avorrir més és haver-me de llegir un diccionari a la recerca de paraules que poguessin ser onomatopeiques. La part divertida va ser fer els dibuixos que il·lustraven les paraules. Preparar la xerrada va ser més un esforç mental d'ordenar idees i fer-les coherents que passar-ho tot a un Power Point.

Mentre tant tornàvem a estar en el bucle reiteratiu amb l'ajuntament i la incertesa de que l'invitat d'aquest any, el Forges, ens confirmés la seva presència.

A més cal afegir-hi uns quants inconvenients, la quasi coincidència amb el festival de cinema REC, que els altres anys era a la primavera i que va ser una de les raons per que la Setmana del Còmic canviés de dates, per evitar l'acúmul cultural a la primavera en Tarragona.

I la sorpresa la vam tenir quan Artur Mas va fer coincidir les eleccions anticipades amb els dies de la Setmana del Còmic, amb el resultat d'haver d'escurçar-la i de canviar de lloc un dia per que es pogués fer un míting.

Tot i això i la reducció a mínims de l'ajut de l'ajuntament la Setmana del Còmic a Tarragona va tirar cap endavant

Aquí heu pogut veure una petita mostra del que hi havia en una de les exposicions. A sota una foto d'una trobada prèvia a la Setmana en la que jo no vaig poder-hi anar.

El cartell de la cinquena!

Aquest és el magnífic cartell, obra de Laura Gual "Waltoc" per a la 5ª Setmana del Còmic de Tarragona. Ja aniré informant sobre els actes, exposicions i el que calgui.

Delirópolis nº 57

Després de un munt de mesos, he perdut el compte, aquí està! El número 57 de la famosa i imprescindible Deliròpolis, amb una portada tòxica i boletaire de Ramon Sarlé, i històries de Miguel Villalba Sánchez, Benjamin Constantine, Jordi Gateu Valls, Ramon Sarlé, Victor Centelles i l'Avi. I tot aquest esforç creatiu molt ben apadrinat per la preciosa Monica Vitti.

5a Setmana del Còmic!!!

Tot i tenint en contra la greu situació econòmica amb les seves retallades, els polítics ineptes i les seves retallades, i els mercats financers i especuladors que es freguen les mans amb les retallades que patim... amb tossuderia i il·lusió la "5aSetmanaDelCòmicDeTarragonaJornadesd'EstudiDeL'ArtSeqüencial" així, d'una tirada, retenint la respiració estarà amb nosaltres el mes de Novembre.
Per la meva part preparo una xerrada on intentaré (i possiblement fracassaré) buscar els per què de la nostra relació amb les caricatures i per què som capaços d'interpretar-les correctament.

I també m'estic currant una exposició sobre aquestes paraules del nostre idioma que són perfectes com onomatopeies, per que la seva definició i els seus fonemes es corresponen totalment amb el so real...
Voleu exemples? Doncs aquí els teniu: "ROT", "RONC", "CRUIX"... i moltes més.
Si fos lingüista buscaria els orígens de la paraula i la seva etimologia i faria un doctorat, però això no és feina meva ni tampoc em veig capaç, la intenció d'aquesta exposició és només mostrar les possibilitats del català en aquest recurs tan de còmic que són les onomatopeies.

Com he dit serà una setmana del còmic amb pocs recursos però que, com sempre, posarem el millor de nosaltres (i ens rascarem les butxaques) per que siguin unes magnífiques jornades d'art seqüencial.

Dansa del ventre

 

Recollint Deliris

La WEB Delirópolis continua creixent, el mes passat va incloure un recull d'històries curtes meves, algunes publicades a la revista TZARA, d'altres a Delirópolis i algunes no publicades.
Aquest mes de Juny trobarem la primera part de "Las Desconcertantes Psicoaventuras de Alfonso Litario"
Desitjo que us ho passeu molt bé llegint aquestes didàctiques lectures.

Delirópolis 56

Aquí està el 56, de fet ja fa dies que hi és però encara no m'he pogut organitzar bé el meu temps i poder anar actualitzant aquest fil de líquid negre.
Amb portada de Miguel Villalba que també té les seves memòries "desde el ático" i un còmic homenatge a dos grans autors i grans persones. També hi col·laboren Tristan Wilder, Pedro i Xavi, Hugo Prades, Elisabet Llabería, Víctor Centelles i Ermengol & Casciari.

Art o no art?

La Montse, una vella amiga (i no una amiga vella) parlant sobre una trobada d'artistes, s'estranyava de que mai no hi havia anat cap autor de còmic. Que ens passa als autors de còmic? Som artistes? Som una altra cosa? Som dibuixants o ninotaires? Ens sentim estimats per la part "culte" de l'art?
El tema és bastant complexe i sobre tot en aquest país.
Tinc la sort de conèixer pintors, escultors, gravadors, orfebres, ceramistes tots ben actius dins del món artístic. Dels meus amics artistes puc dir que no són lectors de còmic però són totalment respectuosos amb ell, i reconeixen l'esforç de la seva realització i accepten tots els seus valors, però en general no en llegeixen no senten la mateixa curiositat que poden sentir per veure una exposició.
També tinc la sort de conèixer autors de còmic i molts que són aficionats, i en aquest cas, sempre generalitzant, no els agrada l'art actual, fins hi tot el menyspreen, i té una certa lògica ja que l'art actual és molt variat, no té límits, no té normes, l'objecte de vegades no existeix  i queda només la voluntat i la decisió de l'artista per fer de qualsevol cosa, pensament o acció i transformar-ho en art. En aquest punt res sembla negatiu, la persona vola en llibertat, no té lligams, però vist des de fora, com observador, moltes d'aquestes accions semblen vàcues, ridícules o directament una presa de pel.
Darrerament recordo a la Yoko Ono, artista conceptual, bramant i xisclant davant d'un micròfon dins d'un museu envoltada de persones amb cara d'admiració i reconeixement. O el publicitat Franco dins d'una nevera exposat a l'últim ARCO.
El còmic i la seva gent farien bé d'acceptar i saber veure les virtuts de l'art actual, és qüestió d'habituar-se, de no tancar portes.
Sembla que un món i l'altre visquin en espais diferents, però ben mirat cadascú és ben lliure de triar el que li agrada i el que no, agafar aquelles coses que el fan vibrar, però és també important i enriquidor sentir curiositat per conèixer coses noves, i sobre tot no menysprear el treball dels altres per que possiblement només sigui a causa de la pròpia ignorància.

"Interior" de Waltoc

La WEB Delirópolis, sabiament regentada per l'Emili Samper, continua engreixant-se amb bon material que podeu llegir i descarregar. Des de fa pocs dies teniu el còmic de Laura Gual "Waltoc" INTERIOR, que va editar ella mateixa coincidint amb la 1ª Setmana del Còmic de Tarragona, en la que també, juntament amb la seva germana Rita Gual, van sorprendre amb una xerrada sobre la relació entre Tintín i Tarragona.
Aquesta edició digital es completa amb les imatges tretes del còmic i que es van converitr en posters durant el mateix event.
Ja podeu donar les gràcies a la Laura per la seva generositat.

La WEB

La nova web de Deliróplis llueix molt, i és còmoda, fa de bon llegir.
Aprofitant-la, de tant en tant, aniran sortint recopilatoris, pàgines inèdites o qualsevol cosa publicable que vulguem ensenyar.
Com novetat està la història curta de Miguel Villalba Sánchez "Profunditas Temporis", trobada miraculosament dins d'un dels CD on desordenada analfabèticament hi ha pàgines de la nostra benvolguda Delirópolis.

També des de fa uns quinze dies podeu trobar un recull d'il·lustracions d'un desconegut jove autor novell.

I per suposat podeu trobar la revista que podeu llegir o descarregar.

Això són amics!

Pot ser algun dia us ho explicaré, qui sap si en forma de còmic o pot ser, com és habitual en mi, que el meu cervell esborri la mala experiència viscuda, que tampoc ha estat tan terrible, no em puc queixar. Ara el procés sembla que ha canviat. Sembla que per fi podré caminar bé, he de confessar que sentia enveja del caminar de la gent... però al menys podia caminar.... malament però caminava. Estaria bé que la bona situació es mantingués, hi ha una part de mi que encara no s'ho creu.
El millor de tot és sentir que les persones a les que estimo, família, amics o simplement coneguts estan tan o més contents que jo, i em fa sentir bé, molt més bé encara.